PERDUTS
El meu pas per la Universitat va ser fugaç, fugaç. No pas perquè no hi cregui, sinó perquè a una certa edat, quan la fesomia pròpia ja no és una màscara d’argila o de plastilina i ja ha començat a endurir-se déu n’hi do, hi ha certes coses que cansen. Que si les vagues, que si les setmanes de tots els colors, que si ara ens petem la classe, que si ara tomba, que si ara gira… Està bé quan tot plegat et toca fer-ho a l’hora, ara, quan t’agafa a destemps pot ser molt fastiguejant. Sobretot si hom hi entra per aprendre coses i prou i a més t’has de guanyar la vida. No tinc dret a queixar-me gaire fort perquè a casa s’ho haguessin pogut permetre i només que m’ho hagués proposat una mica, hi hagués fet cap. És després quan ets un noucentista (no el el camp artístic, sinó en l’economic), que t’adones que allò dels tres mesos de vacances, la calefacció central i una mà misteriosa que pagava llibres i matrícules, fou una gran, gran cosa.
Ahir una càrrega policial va desatllotjar la facultat de filosofia de l’UAB. El darrer reducte que ens quedava i ja ho veieu, com en temps de García-Valdecasas. Hi ha qui dirà que en els temps que corren, tancar-se a les facultats o reventar actes polítics, no serveix de res. No crec que s’hagi valorat en la justa mesura la crisi estructural que estem patint a nivell laboral. I ara, pel que sembla, tot plegat ja començarà a la mateixa Universitat. Hi ha indicadors econòmics que donin percentatges sobre precarietat laboral? Algú s’ha molestat en analitzar de quina manera es fan els contractes a les ETT? Quina és la relació d’aquestes amb les grans empreses? Ho saben els usuaris de qualsevol empresa que es queixen del mal servei rebut, que els treballadors són sub-contractats d’una empresa de serveis que alhora sub-contracta a una ETT? I no parlem de la sortida dels estudis universitaris, del preu astronòmic dels pisos, d’un Estat que diumenge ens farà triar entre un vulcanià d’ulls tristois i aquell altre No-us-en-quedi-el-menor-dubte que posa la mà com el coll d’un estruç.
Els universitaris estan perduts, com ho estem la resta del jovent. Ens van ensenyar que per cridar l’atenció hom s’havia de tancar a la facultat i ens hi tanquem. Que s’han de reventar actes dels polítics de la dreta i els reventem. L’eficàcia de tot plegat? Dubtosa. Però què ens queda? Els dolents d’ara són com l’aigua: insípids, incolors i inodors. Són volàtils. Què més voldríem que poder-nos enfrontar a un homenet baixet vestit de militar que signava setències de mort a l’hora del cafè! Ara els feixistes ja no porten un bigotet retallat damunt el llavi, ni se’ls enravena el braç. Busquem, busquem, busquem… I ens perdem més encara.