Els dies i les dones

David Figueres

PELA DE MANDARINA

“Cada dia seguia treballant fins que alguna cosa prenia forma i sempre m’interrumpia quan veia clar com havia de seguir. D’aquesta manera estava segur de continuar el dia següent. Però de vegades, quan començava un conte i no hi havia manera de fer-lo rutllar, m’asseia davant la llar i apretava una pela de mandarina i queien gotes a la flama i jo n’observava l’espurneig blavós. Dret, mirava els terrats de París i pensava: “No et preocupis. Fins ara ha escrit i seguiràs escrivint. L’única cosa que has de fer és escriure una frase verídica”. En aquella habitació vaig prendre la decisió d’escriure un conte sobre cada cosa que em fos familiar. Tenia aquesta impressió present sempre que escrivia i això em donava una bona i severa disciplina. En aquella habitació vaig aprendre també a no pensar en el que tenia a mig escriure, des del moment en que m’interrumpia fins que tornava a començar el dia següent. Així el meu subsconscient faria la seva part de la feina. Baixar l’escala, després, quan la feina se’m donava bé, en la qual hi entrava tan la sort com la disciplina, era una sensació meravellosa i després ja era lliure per passejar per tot París”.

París era una festa. Ernest Hemingway.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Han dit altres per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent