Els dies i les dones

Quarts de deu tocats. Sala Apolo. Barcelona. Hi ha hagut un tall de llum que afecta bona part de Ciutat Vella, Raval i Paral·lel. Molta gent davant l’entrada. Incertesa: es farà? no es farà? "Qui toca, avui?", ens pregunten dos o tres transeünts. "Lhasa", es contesta. VInc d’acompanyant. No n’he sentit a parlar en ma vida. M’han enredat? Ja ho sentirem a dir.

A les deu, finalment, torna l’eletricitat. S’obren les portes. L’olor de la fusta, del vellut absent. La llum vermella, nua i tènue. S’encenen els focus. Comença el viatge. No estem acostumats a la música en directe (profilàctics cedés d’arranjaments immaculats). La veu d’aquesta noia de cabells llargs i vestit negre sense mànigues, tampoc no és una virgueria.

Però se’ns emporta. Com una closca de nou enmig un oceà bigarrat de ritmes indescriptibles. Del jazz a la chanson. Dels corridos a les nadales. Els ritmes antics. Els ritmes nous. Es defuig de l’artifici. Un espectacle ben trenat. El públic: incondicional. Una tendra timidesa. La música feta música. No pas per omplir silencis, sinó per a bellugar-los. Un enamorament. Escriure Lhasa, ara, ja és record d’un petit paradís, esculpit dins la feixuga realitat del cada dia.