ENIGMAGMÀTICA
M?arriba el catàleg de la darrera exposició de l?Ester Ferrando: ?eDe cos absent i altres restes orgàniques?. Podria fer trampa. Dir que vaig veure la instal·lació i fer-ne un apunt a partir del que es pot veure a les excel·lents fotografies.
Però no ho faré. L?exposició se?m va passar. I em sap greu. Però estem de sort. Vaig fer els deures per a una altra mostra. Es va poder veure a Valls, a la reconvertida capella de Sant Roc. Si no vaig errat, era una cosina germana d?aquesta. Els reciclo. Provem-ho?
L?Ester Ferrando torna a esquinçar un element tan natural com és l?aigua fent-lo desplaçar a dos extrems simbòlics. L?un, la vida, perfectament definit ?Zeus i els seus espermatozoides damunt el mar- i un altre, la mort, recolzat en aquest cas per un element crossa: banyeres a mode de taüts.
Totes dues es parlen, s?intercanvien cromos. Es relacionen. És evident que una no pot viure sense l?altre, però no hi ha literatura en aquesta unió com tampoc en l?execució de l?obra.
Hi ha una perversitat latent, inusitada, intensa, que fa correspondre totes dues, en un pla no pas de complaença sinó de disconformitat metafísica, d?empipadora nosa conceptual per a l?espectador.
Precisament l?essència d?aquesta instal·lació defuig d?entrar en una confrontació entre aquestes dues grans consignes.
A mig camí entre una i l?altra, l’Ester Ferrando hi acampa. Es crea una república independent. Endreça un punt voyeur per mirar que s?hi cou en un bany. Algú ho apuntava en una crítica. Tot plegat una estranya i enigmàtica -o potser hauríem de dir enigmagmàtica?- corporeïtat feta de sang i de carn.
Una mena de monstre a mig fer, sense pell, sense cap gràcia per instal·lar-se en el que som. Desagradable, potser, com tot el que amaguem. Aquest ésser no és complet. S?intueix. Batega en cada banyera amb un deix de vida però també amb un deix de mort alhora. És gran haver assolit això. Molt més si ens acostem amb la lupa de la forma.
Tant en el plantejament com en la seva execució, tot hi és netament metafísic, pur. La nostra curiositat no ensopega amb escletxes, amb els cantells, amb les textures. De seguida es veu projectada al pla més escaient per copsar-ne totes les mirades que se’ns proposen.
Com tota experiència artística que ha assolit els seus objectius, no és pas una companya amigable que ens riu tots els acudits o que es mostra submisa als nostres desitjos.
Imaginem-nos que els nostres sogres vinguin a visitar el nostre pis hipotecadíssim per primera vegada, i descobrim que algú ha escrit ?eputa? amb pintallavis al mirall del rebedor i que no hi ha manera d?esborrar-ho. Una mica així són les coses d?art de l?Ester Ferrando. Quotidianes però torbadores.