Els dies i les dones

La darrera tele que va entrar a casa va tenir un mort agònica. Vull dir que abans que algú de la família proposés la compra d’un nou aparell, el pobre animal,  a punt de dinyar-la, va haver de patir cops i maltractaments així que li agafaven estossecs d’imatge o de so. L’eutanàsia catòdica li va arribar tardíssim.

L’única vegada que el moribund aparell era indultat, era quan la deficiència en la imatge o en el so, no era degut a la rècula d’anys i panys que arrossegava. Quan això succeïa es feia el silenci, s’inhibien en la mesura del possible les ànsies de desfogar-se -qui més qui menys ja s’hi havia enganxat a allò d’estossinar l’aparell com a catarsi domèstica- i s’esperava que algú emetés el dictamen solemne: "Això és d’Ells".

Qui eren Ells o què eren Ells, ha estat un misteri que m’ha acompanyat tota la vida. Amb els anys, però, n’he anat traient l’entrellat: els Ells, són aquells follets diminuts i baladrers que fan tot el possible perquè la vida no transcorri de manera ordenada i normal. Com un mal de queixal, una migranya o una morena.

Avui, a la bústia de casa, una paparereta d’aquesta gent amb el suport d’aquests i d’aquests altres, m’hi ha fet pensar en els Ells. M’havia quedat sense paper higiènic, i mira, malgrat donar-me el dia, s’ha de reconèixer que els Ells m’han tret d’un mal pas, com a la meva tele traspassada, a qui aprofito per saludar, perquè segur que m’està veient, sigui on sigui que hagi anat a parar, pobreta!