D’AQUÍ A L’ETERNITAT
Quan el sergent es va presentar a casa per fer firmar uns papers al seu marit, capità de la companyia, plovia a bots i barrals. Ella el va rebre amb un pantalons curts i fumava, fumava molt. L’excusa era molt inconsistent perquè el sergent se la mirava despullant-la molt a poc a poc. El guió marcava que ella s’havia de desfer entre els seus braços, va apagar el cigarret, no va permetre que el sergent se n’anés i es va deixar besar per primera vegada.
Ara, a la platja, el sergent ja no és el sergent. És uns salvació d’amples espatlles, alt com un Sant Pau. Hi veiem tota la por de l’amor en els ulls d’ella. Li diu que ella porta el vestit de bany sota el vestit. Ell ha fet el mateix. S’amaguen tots dos entre l’onatge del mar. Després, damunt la sorra, ella es pensa que la por s’ha barrejat amb l’escuma. Que guapa està amb el cabell curt tot mullat. Ell la torna a besar i el mar els acotxa, com un edredó; després s’enretira.
Ell se l’estima de veritat. Però li pregunta quants n’hi van haver abans que ell. Ara és el sergent que parla, com ho faria potser a algun dels seus soldats. Ella nota que la por de l’amor l’ha esbandit l’aigua salada, que segueix arrapada a la seva pell molla, en la d’ell també. Li explica la història. "Sempre hi ha una història", li ha dit ell despectivament.
Ella li parla del fill que no va poder tenir; del seu capità que va arribar begut i va acompanyar-la tard a l’hospital. De la impossibilitat de tornar a ser mare mai més. Ell ja no torna a ser el sergent. Li parla amb veu melosa. No ho volia saber això i li ofereix els seus braços, li ofereix la vida sencera si ella l’hi vol prendre.
Dimarts passat, la dona que tenia por de ser estimada, va morir a casa seva, al nord-est d’Anglaterra, als vuitanta-sis anys. Es deia Deborah Kerr. Fred Zinneman, el 1953, ens explicava aquesta història a "D’aquí a l’eternitat" (From here to the eternity) fins divendres es pot tornar a veure als cinemes Méliès de Barcelona. Ahir vaig deixar-me-la tornar a explicar aquesta història d’amors que apareixen i que després se’n van, com el vaivé del mar, com la vida mateixa.