Els dies i les dones

GRANOLLERS DOS PUNT ZERO

Quan era petit, si l’endemà havia d’anar d’excursió o així, la nit abans no dormia. Doncs això, que tomba i tomba i rodola entre llençols i flassades fins que el despertador diu que prou. Dissabte. Amb tren fins a Granollers. A la Catosfera vaig. Ens trobem els blocaires. Des de l’estació no costa gens trobar el Centre Tecnològic i Universitari de Granollers. Fa fred. Me’l trec a glops de tallat en un bar proper. La cosa, avui, comença a les deu. Encara falta mitja hora. Ahir vaig fer campana. "Els blocs i la literatura". Promet. Cent-trenta escrits  s’han enviat per participar en el llibre col·lectiu, la primera antologia d’apunts de blocaires de tots els Països Catalans, que editarà Cossetània de Valls. Ja en vaig dir com treballen de bé, aquesta gent, aquí.

Puntual com un rellotge, a tres quarts sóc davant la porta. Em fan omplir un full i a continuació em donen una bossa de paper amb nanses color verd poma o festuc amb: un llapis de memòria, descomptes per tenir un domini.cat, una carpeta amb el programa, un plànol de la casa per saber què hi s’hi pot fer a les diferents aules, una catifa d’aquelles per posar-hi el ratolí al damunt, un plànol de la ciutat i tot de catàlegs de diferents activitats que es poden fer a Granollers. També una acreditació que m’identifica amb el nom i cognom que em van donar en batejar-me. Hom se la pot penjar amb una pinça o amb un imperdible. No hi posa el nom del bloc.

M’emociono per dins. Després d’estar una mica bregat en l’assistència a tot tipus de contuvernis político-culturals on hi abundaven els locals mal ventilats amb taules de fòrmica damunt cavallets, un boli Bic roegat per tots els assistents i serradures per terra, això d’estar acreditat i la bossa i el llapis de memòria i tot… em sembla un salt qualitatiu important. No m’hauré equivocat de lloc? Voleu dir que les coses que es fan així perquè un vol, esgarrapant temps d’on es pot, també poden perpetrar-se com Déu mana?

Dono tombs amb la meva bossa color verd poma o festuc convençut que d’un moment a l’altre em cridaran l’alto i em diran que m’he equivocat, que la trobada de blocaires es fa al garatge del costat o al soterrani, que torni l’acreditació, la bossa verd poma o festuc, que hi ha algú que es diu com jo i que ha d’assistir a alguna jornada molt més seriosa que no tota aquesta rucada dels blocs o blogs o com es digui; jornades on segur que les paraules "competitivitat", "convergència" o "futur" hi són presents.

Pujo les escales. Hi ha una taula amb ordinadors habilitats. No hi ha cap senyor de trets hindús o paquistanís a qui demanar que m’encenguin les màquines, després de pagar, perquè ja rutllen soles i de franc. Amb tot, no les tinc totes, llavors rabent, fugaç, com un halley sense cua, el ninotet que era una fotografia d’un home calb amb ulleres i amb cara de reflexionar sobre eterns retorns i coses així, quan clico als meus enllaços damunt Entrellum, resulta que és de veritat i és una americana de vellut i fa la mateixa cara de reflexionar sobre eterns retorns i coses així de la foto però va esperitat i no l’aturo.

No, no m’he equivocat de lloc. Respiro alleujat. Que comenci l’espectacle.