FÓRMULES
Avui es deuen examinar, a la selectivitat, de Física. Repassen tota una tirallonga de fòrmules. L’una, just davant la porta d’entrada al vagó de metro, porta el cap embolicat amb el hijab musulmà. A més, porta una camisa, de color pistatxo esvaït, botonada fins al coll. D’aquell rostre, només hi sobresurten uns ulls foscos, que degut al cabell recollit, queden més ressaltats.
L’altra, va pentinada com van totes, com una pseudo-punk: cabells punxeguts i ulls molt ombrejats. Les perceptives sabatilles de ballarina. Mitenes fins a mig braç. Porta una d’aquelles jaquetes que no tanquen per davant, que només serveixen per tapar-se els braços i les espatlles, d’un color marró xocolata amb llet. Un escot generós provocat per un d’aquells sostenidors tramposos.
La vestimenta de l’una contrasta amb la de l’altra. A elles no sembla fer-los res. Amb l’habitud, ho deuen trobar la mar de normal que cadascú vesteixi de la manera que més li plagui. Ara bé, això és així? A la noia musulmana, li plau haver d’amagar el seu cabell? No poder mostrar ni una mica de la seva carn? Respon a una voluntat personal o li ve imposada per la seva família, per la seva tradició, que no la seva religió; si de cas, d’una lectura de la seva religió?
A Turquia, per exemple, el pols entre allò laic i allò religiós, ha portat ha aconseguir que a les universitats es permetés de portar el vel i a rebocar-la després pel Tribunal Constitucional turc. Òbviament, allà la lluita, no té res a veure amb la religió o ni tant sols amb la llibertat personal de les dones. És una lluita entre els que veuen com un perill, que un partit islàmic, encara que moderat, hagi aconseguit els millors resultats a les urnes en tota la història de Turquia.
El respecte hauria de ser la base des d’on plantejar qualsevol concessió. Ara bé, un respecte fonamentat en que les parts que volen vestir d’una manera determinada, seguint els preceptes d’allò que els ve donat, ho facin lliurement i no coaccionades per una imposició que xoqui contra els drets fonamentals que atorga la Constitució Espanyola.
Com sempre, les aules, són el millor reflex dels canvis que es van succeïnt a la societat, molt més de pressa del que els legisladors, o els opinadors, poden preveure. Els mestres s’han convertit en un exèrcit de contingència a cops d’imaginació, fa anys que clamen que l’administració afronti els canvis amb responsabilitat.
“Velocitat?”, pregunta ara la noia de l’escot ufanós. “Espai divit per temps”, contesta la noia dels cabells empresonats. I riuen alienes a qualsevol perjudici religiós, comptant les parades que falten per arribar al lloc on s’examinaran.