“… AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (VI)

JARDÍ DESCLÒS

A l’estiu van fer tallar les pomeres.

Per no haver de treure les males herbes,

entre els rosers, van posar-hi pedretes

volcàniques i van flanquejar tot

el límit de gespa -clapes de trèvol-

amb travesseres de via de tren.

Ara, passo la maroma per damunt

de les fustes de color xocolata

intentant trobar la millor manera

de fer els canvis en el jardí del que sóc

sense desvirtuar-ne l’encant que té

pels qui no veuen les fulles caigudes,

les piles d’herba podrint-se lentament

rere els xiprers tupis i retallats.

Al vespre el cel s’ha tapat.

Ha plogut.

L’alzina que vaig plantar ara fa tretze anys,

l’avet blau que hi va deixar l’avi,

s’han mullat impertorbables,

serens.

David Figueres

Un pensament a ““… AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (VI)

  1. Penso que es perd l’adob. I també pot ser es confonguin quietud, immobilisme, i la possibilitat de restar impertorbable, serè.
    Diria que hi ha bondat en pretendre no desvirtuar l’encant que té (…)

    Però es pot perdre l’adob. I ….
    Es pot perdre també el seré.
    O, pel que es veu, alguna traça  respecte a la terra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *