“… AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (V)

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

Finestra enllà, el blanc va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric, deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafes la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge net que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga.

Demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina…”

Escric aquest vers d’ara, de pressa. Per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill.

Ni envellirem plegats.

David Figueres

5 pensaments a ““… AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (V)

  1. És el primer poema que he escoltat de la teva veu i em va encisar, la tendresa i les imatges de la història impossible..Ja saps que et vaig dir llavors…. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *