DAVANT PER DAVANT

El captard abraça la ciutat. Els balcons, durant el dia tancats, ara s’obren a la nit que comença a caure. Hi puc veure càlides llums dins el pis. Colors ocres. Estanteries amb llibres. Ells, però, fa estona que seuen a la taula de fora. Tots dos fumen. Parlen relaxats. El silenci és ple de roncar de motors. Però cara a cara, una espelma entre tots dos, frueixen tranquils a recer dels estels que avui tampoc no es podran veure. Una bicicleta al costat d’on és ella.

Ell potser va per afaitar. Els cabells curosament esbullats. Ella, que ara fa ballar una xancleta entre dits d’ungles malves, riu, esclafeix. El braç en un angle seductor. Subjecta el cigarret. La mà a la templa. Hi ha una copa de vi per a cadascú. Potser blanc. Una mica de pintallavis a la copa d’ellla. Se’ls ha pintat perquè sí. A joc amb les ungles. Ell ressegueix la pintura cerosa com va relliscant copa endins. Ella no se n’adona i torna a beure. No brinden per res. Només deixen que la nit els vagi gronxant abans no vingui el sopar. Que serà potser una mica de sushi congelat i fruita.     

Els dies encara tornen a ser bons d’encetar si quan fineixen, pensen tots dos, es tornen així com són ara. La seva felicitat, que no cal dir, per tàcita, per establerta en aquest moment petit, madur, mancat de sorpreses explosives, fa temps que es mou entre aquest tipus d’aigües. Segures. Encara no amansides del tot, però. Per si de cas els plau de ser dolents.

Establerts en aquest comú acord de perpetuïtat capvespre a capvespre, somien en qui no són potser per retrobar-se, en un altre vida, i tornar-se a conèixer i tornar-se a donar tot el que ara tenen. No se’n vanten. Tot s’ho han guanyat a pols. Els fa sentir orgullosos que l’un, que l’altre, podrien malmetre uns quants cors si s’ho proposessin de veres. Però si no ho han fet fins ara, no paga la pena de demostrar-se res. Ella no recorda mai que ell, els dijous, té bàsquet amb els ex-companys de la facultat. Ell sort en té de les amigues d’ella per recordar-li els aniversaris.

Continuen ben agombolats en aquest memorial domèstic d’explicar-se qui són i que han fet i on volen anar amb l’única premissa que volen respostes on hi càpiguen tots dos. Senzillesa. Complicació. Se n’han sortit. Potser fregant la dècada. Potser encara amb el sabor àcid del primer petó que es barallen, ara mateix, per fixar en un moment concret. Amb el tema dels nens sense resoldre. “Ai, xatu, n’hem de parlar ara precisament?” L’estiu els arresta. La condemna: suar plegats. Plegats en un balcó. El balcó des d’on jo, davant per davant, me’ls invento.

Un pensament a “DAVANT PER DAVANT

  1. De la mateixa manera que per l’onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si  podeu fer-ne  difusió

    animeu-vos !!

    blog- via per la independencia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *