JORNADA DE PORTES OBERTES A VILAWEB

No recordo la data exacte. Només sé que un amic em va dir: “T’has d’obrir un compte de correu electrònic. Això és el futur!”. A casa vam contractar una connexió, una d’aquelles que feia tot de sorollets i que es penjava cada dos per tres. Amb penes i treballs, però, vaig poder accedir a una cosa que es deia Vilaweb i a través de viaranys digitals vaig aconseguir obrir el meu primer compte de correu electrònic. Llavors, enviar i rebre correus electrònics, era una mica com jugar a un joc de marcianets. Era divertit. I degut a la precarietat de les connexions, hom, ni de lluny, obria el correu cada dia. 

A partir d’aquí vaig estirar el fil de Vilaweb. Vaig començar a ser-ne lector assidu. Em meravellava l’enfocament de les informacions. Cada vegada més veia que la manera d’entendre la societat i el país que el diari digital m’oferia, s’amotllava a la meva manera d’entendre terra i gent. Veient com de mica en mica els grans mitjans de comunicació s’allunyaven d’informar de segons què, la cita diària a Vilaweb, constituí llavors, i avui encara, la manera de legitimar informacions que et feies creus que ningú no en digués res. 

Ha plogut molt d’ençà de llavors. Internet s’ha convertit en un monstre meravellós i terrorífic a la vegada, amb tot, Vilaweb (el propi diari i tot el que se’n deriva) ha estat el meu filtre, la meva manera d’obrir-me a un món que canvia a velocitat vertiginosa; d’obrir-me a un país que entre tots tenim el deure i l’obligació de construir amb la fermesa estricta del nostre capteniment natural de fer les coses ben fetes. D’exemples en el sentit contrari aviat farà 300 anys que en tenim per donar i per vendre.

Ahir vaig baixar a l’antiga fusteria del carrer Ferlandina. Per commemorar que aquesta meravellós tinglado arribava als 18 anys d’existència, se’ns hi va convidar.
Sempre és un plaer entrar-hi, passejar-m’hi entre el clec-clec sord dels teclats que pugen notícies placa amunt, placa avall. Del caliu de la llum blanca amanyagant compromís i professionalitat excelsa. Per no repetir-me us dirigeixo aquí.

Vicent Partal donava l’esquena als vianants del Raval barceloní que obrien boques de pam en veure tots els congregats escoltant a qui sempre té coses interessant per dir. El poti-poti que se’n derivà, com sempre, trenat per opinions, informacions, comentaris, crítiques, fou enriquidor. Vilaweb pot sentir-se orgullós de tenir els subscriptors que té. Rics i variats. Crítics i preocupats per un país que potser de tants anys de fer-nos creure que el cel ens caurà al damunt, no es acabem de creure que ben aviat serem amos de núvols i estels.

Un plaer passar un vespre entre parets taronges. Sempre s’hi aprèn alguna cosa a Can Vilaweb. Felicitats per aquests 18 anys de vida. Molta vida. 

Podeu veure el vídeo de la trobada aquí

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *