TREBALLS D’AMOR PERDUTS

Us diran que un rei de Navarra amb dos dels seus cortesans, decideixen deixar de tenir tracte amb les dones i amb l’alimentació. Us diran que el seu objectiu, peti qui peti, serà dedicar-se només a l’estudi. Us diran que, malgrat el jurament, se’ls creuran pel mig tres formoses gavatxes dames que els faran abjurar dels seus convenciments. Us diran que hi ha lletres que els enamorats envien a les enamorades. Us diran que les cartes es confondran i aniran a parar a mans de qui no toca. Us diran que hi ha criats babaus i senyors astuts. Us diran que hi ha versos que s’encallen aquí el dedins. Us diran que hi ha bromes dignes dels berenars aquells que perboca Telecinco cada tarda. Us diran moltes coses. Coses que quedaran molt lluny del que veureu.

I és que la bona gent dels Parking Shakespeare hi tornen. De la gosadia n’han fet tradició. Del risc n’han fet litúrgia. De la valentia n’han fet cita ineludible. Seran ja quatre els anys que estiu rere estiu, tornen a William Shakespeare al lloc on va néixer. Al carrer. Senzill? Complicat? Tampoc no us donarem tota la feina feta. Que alguna cosa hi haureu de posar de la vostra part.

A poc a poc i bona lletra. Enguany s’han atrevit amb Treballs d’amor perdut. Obra primerenca. Ho hem llegit no sé on. De les primeres amb què Sir William es va batre amb el vers. I tot i que pel que resumim línies més amunt pot semblar una rucada immensa, fins i tot una rucada com aquesta, passada el sedàs de la ploma de l’anglès, funciona, emociona i sobretot, diverteix. És el que té Txècspirt.

És sabut que cada any es canvia el director. I així, els que ja tenim el carnet d’espectadors residents, podem anar fent de padrina permanentada i dir després davant una xocolateta o un geladet: ai, l’any passat va estar millor o ai, enguany aquell o aquella no ha acabat de… i enfilar batalles estèrils de comparacions encara més inútils, per passar l’estona. Què voleu? Les tardes de juliol és fan llaaaaaaaaaaargues…

Enguany tocava enfrontar-se a la nostra saviesa acumulada a la Marilia Samper. Vès que hi anem. Ha primat, aquest cop i per damunt de tot, l’humor. La Samper ens dóna un Shakespeare on els tres incauts que volien deixar de tastar dona són modernus amb ulleres de pasta i bigoti de Gràcia. De fet tots porten ulleres, ara que ho pensem. Seran per veure-hi millor?, que es deia al conte aquell dels tres porquets? Probablement deuen ser per veure degotar amb més nitidesa la nostra bava espectadora d’agradar-nos el que fan.

A ells ja els tenim. I elles? Ai, elles! Elles riuen, canten i llueixen modelet. Ben mirat tampoc no ens queixarem. Una bella tríada de pin-up girls somrient sempre a càmera, fent anar els malucs i refilant Madonna amb veu de xiclet maduixa àcida, si cal. D’entre elles, la que mana, la Princesa. A mode de mirall amb la tríada de modernus que deuen saber-se més de 45 marques diferents de ginebra on qui mana és el rei, com gairebé sempre.

Com a contrapunt a Ells i a Elles, els criats, veritables txonis, ens donen ja tot una singular diapositiva social digne d’admirar i que malgrat la presumpta astracanada, el fet que no es carreguin les tintes en aquesta direcció s’agraeix. Més que res perquè el xoc que suposa veure tota aquesta colla abillada d’aquesta manera dient el text passat per la brillantor escandidora de versos de Salvador Oliva ja és prou espectacle. El text està ple d’una musicalitat alada que encara el fa més divertit pel què dèiem. Tot i la xocant vestimenta, s’ha respectat el text. El ritme és l’escaient. No ens deixem impressionar pel vernís. 

Potser en altres muntatges, aquí entren les padrines, s’advertia una voluntat d’unitat més gran. Bastida la decoració moral de la qual parlàvem, s’ha fet brillar personatges que porten més pes individual en detriment de la globalitat. La Princesa, Navarra i sobretot Don Armando que s’ha perfilat molt (un autèntic caballero español sobreeixit de gramàtica Radio Teletaxi) Una opció com una altra. No us podeu perdre la filigrana de mossèn Holofernes!

Hi són fins el dia 31 de juliol i estaria bé que hi anéssiu encara que fos per carregar-vos tot el que en aquest humil paperet deixem dit. Ah, i encara que es digui que l’espectacle és gratuït, porteu un bitllet de cinc o de deu per deixar a la gorra que després passen. Que entre cosines arriscades, intervencions i rescats, aquesta trepa de còmics, juliol a juliol, ens fan riure i plorar i tornar a fer riure per no re. I això val tot l’or del món fills meus, paraula de padrina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *