ENDAVANT
M’oblido de les coses amb facilitat. Vull dir que tinc una mica memòria de peix i necessito visualitzar les coses per recordar-les. Normalment toco unes quante tecles a la vegada i com que unes amb les altres, s’uneixen amb un fil que només entenc jo, de vegades hi ha coses que engego i que aturo, i com que no recordo que les he aturat, cauen en l’oblit.
Moltes vegades en diferents llibretes, en diferents carpetes, hi ha el mateix projecte començat una o dues o tres vegades. I el curiós del cas, és que sovint m’adono que ho deixat córrer per circumstàncies semblants en el mateix punt. Però no hi fa res, perquè a vegades, aquestes coses, et serveix per prendre distància amb qui ets i gaudir de la feina que has fet com si l’hagués fet una altra persona. Sóc així de primitiu.
Aquest curs la cosa ha començat lenta. Sembla que això de la bonança climatològica ens ha fet tornar a tots mandrosos. Però jo ja he tret la meva pissarreta on s’hi pot escriure amb un retolador d’aquells que s’esborren amb les mans. És el meu mirall personal. On hi apunto les feines pendents, un petit oracle a curt termini.
Ara mateix, deixant de banda un projecte literari que ja està arribant a la seva fi i que espero que pugui ser alguna cosa més que un nom en una carpeta del meu ordinador, entre coses personals i professionals -per dir-ne d’alguna manera-, la llista ja té sis punts.
I és bonic pensar que les aniré esborrant, que n’aniré afegint, i que tot suma i que tot fa avançar, sempre estirant el coll per veure-les venir. Sempre mirant endavant. Sempre.