ALBADES

Aquest matí fa olor de pebrot i de cafè. La llum hi és escassa. Llum d’estiu agònic. Llum d’escorrialles d’agost. Sortir a perdre les garrofes fa mandra. La fosca. La nit. El senyor vermell del semàfor. El senyor verd del semàfor. Tenen massa presència. Els cotxes que han tornat de la platja. De la muntanya. L’asfalt de nou trepitjat pels pneumàtics que xerriquen. Hi ha estudiants d’adolescència uniformada plens de lleganyes i de restes d’amors d’estiu enganxats a la roba. L’acnè. Les carteres penjades a nivell del cul. Les faldilles plisades. Les ortodòncies. Les perles als lòbuls de les orelles. Tot el futur. També hi ha els universitaris. Amb les carpetes a mode d’escut. Sense carteres, ja. Fan també tuf d’amors passatgers. Però més elaborats. Amb més regust de suor aprofitada. De besos arrapats i bèsties. Tot el passat.

L’espera del tren. El compte enrere al rellotge digital. Els homes amb bosses de plàstic de supermercat. L’esmorzar. El dinar. La son desada en un túper de somnis millors. El tititititititi de les portes que es tanquen. La densitat de la gent aplegada a la cua del vagó. Les aixelles que aviat deixaran de pudir l’amargor a la vista per camuflar-se en mànigues allargades d’olors anònimes. La densitat de la gent. La somnolència clavada a les pestanyes. El somnabulisme discret. El cafè amb llet micronejat ballant la lambada a l’estómac. El fresseig d’altres passos de ball digestius. Valsos de sucs de taronja. Sambes de torrades amb margarina. Miratges. En aquest país ningú no esmorza com caldria. Ningú. I després surt el sol. I brilla tot el dia. O això diuen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *