Els dies i les dones

El taxi em deixa just davant la porta. Plou. Sortejo un parell d’ambulàncies de color groc. Rere els finestrals, veig la sala d’espera amb la gent, fent cara de pomes agres, fent exactament allò per la qual uns senyors que no conec van dissenyar la sala: per esperar. Provo d’entrar per una porta, però una senyora em diu “Por aquí solamente se sale”. Deuen tenir por que una vegada a fora, vulguin desfer el camí, penso jo. Torno cap a les ambulàncies. Una rotllana de segurates amb uniforme marró riuen i fumen. Busco l’entrada, els dic. “Por aquí, por aquí”, em diu un assenyalant amb el seu Ducados cap a una d’aquelles portes de plàstic, com d’escorxador o de tren de neteja de cotxes.

Passo les portes inconsistents. Parada de cadires de rodes i de llits
amb rodes. Una, arraconada a la paret té penjat un rètol al damunt
escrit a mà. “Por favor, por favor, camilla de urgencias. No quitar”.
Entro a una mena de despatxet. Un rètol més em crida l’atenció: “No se
extraen muelas”. Dins, una metgessa vestida de verd, molt jove i amb un
estetoscopi penjant de les espatlles em pregunta: “Què le passa?”. Té
accent porteño. “Que bueno que viniste”, m’hagués agradat més. Explico
els meus símptomes, que ja fa una setmana que arrossego. M’encallo a
l’hora de buscar en español, un eufemisme al meu “anar de ventre” o
“anar de cos”. He constatat que quan li he parlat de la panxa, la
doctora m’ha mirat com si fos alienígena. Ella es refereix a “las
cacas”, doncs parlem de caques.

Amb un resum de les meves
indicacions, ara ja sí, passo a la sala plena de gent. Dono el paperet
a un jove que davant l’ordinador, tecleja quatre coses, passa la meva
targeta sanitària, em pregunta si he vingut sol o acompanyat i em dona
una braçalet d’aquells dels festivals de música. Em sento protagonista
d’un esdeveniment que porta els meus cognoms i nom; en aquest ordre. Em
criden al cap d’una estona. Un senyor també vestit de verd, amb el
cabell blanc, carregat d’espatlles. Porta una d’aquelles Converse de
jugar a bàsquet velles i potroses. Primer crida un nom eslau i després
a mi. El nom eslau són dues persones. Un noi i una noia. Ella va
vestida amb una rebeca blanca i una faldilla prisada de color negre i
bailarines. És com de porcellana. L’acompanya un noiet amb el cap molt
gran on li pengen unes cortinetes a mode de cabell.

Ens passen a
una altra sala. Hi ha un home molt gros capcinejant. Té tot de bosses
al seus peus, de turmells inflats, sense mitjons, com si volguessin
explotar de les esportives que els calcen. El terra de la sala és de
rajoletes en forma d’hexàgon. És brut. S’hi poden advertir diversos
xiclets enganxats i que algú ha intentat arrencar sense aconseguir-ho.
Hi ha una dos televisors. Un no funciona. A l’altre, hi passen un
telefilm que donen a TV3: la vida de Santa Teresa de Calculta. Ric
quan, en el moment que veiem la solidària monja a la pantalla evitant
que un metge sanguinari, xurrac en mà, deixi sense cama un pobre indi,
entren un senyor gran amb cadira de rodes i el peu embenat.

Per
una mena d’intercomunicador encastat a la paret, diuen el meu nom. Em
trobo al passadís amb una doctora d’ulls sortits. Menuda. Aquesta va
vestida de taronja. Igual estranyesa en sentir la paraula “panxa”, ho
deixo córrer i ataco l’espanyol. Aquesta parla de “deposiciones”. Em fa
un senyor interrogatori i després m’estira i em palpa el ventre. A la
cambra hi ha corrent d’aire. Entre per una finestra que no tanca. Quan
em pregunta si tinc esgarrifances de fred, li hauria volgut dir: “ara
sí”. No descobrim res de nou. No he tingut febre ni nàusees ni diarrea.
Entomo les receptes pertinents i l’hora pel digestòleg.

En
passar per davant la sala, veig la parella d’eslaus. Tots dos molt
pendents de la pantalla on, la germana canonitzada, ara s’enfronta a la
Cúria Papal.esgrimint tot allò del “…ell va morir per tots nosaltres
a la creu”. Ella té el cap sobre el pit d’ell i ell li passa el dors
del dit índex per un dels seus pòmuls de porcellana. Com si li digués
que no s’ha d’amoinar de res, que tot, tot, anirà molt i molt bé.