SALT

Un encàrrec que encara no tenen a punt. Per fer temps, faig un cafè en una terrassa. A la taula del costat, quatre dones. Cabells blancs. Voregen la setantena. Em poso a escoltar de què parlen. Sóc tereseta. Respectuós, però tereseta.

Una d’elles sembla que s’ha quedat vídua de fa poc. Les altres també en són. Malgrat l’edat, totes, com se sol dir, fan encara goig. "Has de començar de zero, acostumar-te a viure d’una altra manera". Totes van a la piscina, no es perden ni una xerrada a la biblioteca del barri i els néts les omplen molt.

Penso en la mort. Així en abstracte. No he patit cap pèrdua traumàtica. L’avi va deixar aquest món amb la placidesa d’acabar una vida. Vaig voler-hi ser aprop. Els seus altres dos germans no van tardar gaire a seguir-lo.

Tinc por de sobreviure als meus, de germans. Sé que sobreviuré als pares: és llei de vida. Però saber, encara que sigui de vell, que un dels dos pot avancar-se’m… Em fa pànic. Sé que són molts els fulls a embrutar i tants els ulls pendents per dir-los amor; tot plegat no ha fet més que començar, però hi penso i em fa por, veritable terror, com si saltés al buit una vegada i una altra i una altra i una altra…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *