D’INCENDIAR-NOS AXÍ

Aquests dies de pseudo-vacances, quan no hi ha hagut pluja, puntual, a quarts de vuit, un sol agonitzant abrusava amb melmelada d’aram les capsades d’alzines i pins amb aquella intensitat zenital, pura, dels capvespres autèntics.

Ho contemplava assegut a la terrassa, fent un puret; descansant de Rodins, Picassos, Xènius i Rebulls.

Extasiat i humil davant aquell espectacle de bellesa natural, pensava en Jean Cocteau quan deia que l’únic que valia la pena de salvar d’un incendi era el foc. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *