Ni ací ni allà (la vida des d’un matalàs inflable)

Estic de trasllat. Bé, no encara. Però una miqueta sí.

La major part de les meues coses són a la casa on he viscut fins ara, que ja no sent gens meua (ho han aconseguit, sí senyor). Gairebé tot està en caixes, esperant que acabe la "negociació" per treure-les d’allà (sembla que perd "poder" si és evident que ja tinc on anar o una cosa així). La "negociació", que porta la meua advocada, sembla que està a punt d’acabar. Els termes de discussió -que no sabeu com m’alegre de no haver de fer directament- es situen ara en si em puc emportar o no els mobles que vaig comprar jo per aquell pis. Que dic jo que qualsevol persona amb una miqueta de trellat diria que sí, però ai, espereu, que és que resulta que no tinc la factura del meu silló de llegir, per posar un cas, i aleshores no puc demostrar que és meu. És fort això, eh?

Espere que acabe tot ja aquesta setmana, perquè no puc més. Soltaran quatre duros que em serviran, espere, per moblar el nou piset, i ja els he vist prou, així de clar.

Mentrestant, però, fa dos dies que estic dormint al pis nou. A un matalàs inflable d’aquells del teletienda i les parets nues, però feliç com un gínjol.

I aquest és el primer apunt que escric des d’ací, ara que ja tinc internet i tot.

5 pensaments a “Ni ací ni allà (la vida des d’un matalàs inflable)

  1. És el mateix silló que et vaig enviar jo el dia del teu aniversari, no?
    Jo sí que la tinc, la factura.
    Ja sé que és molt cutre dir el que ens costen els regals, sobretot quan són regals de disseny; de fet, li lleves el disseny i la gràcia que pugui tenir, i a més la que t’havies pensat tenir tu. Quina gràcia pots tenir si has de posar de manifest el que et costa l’adhesió de la gent, el seu afecte, la seva amistat. Si tanmateix els has de comprar, d’alguna manera: o amb diners o amb dinades. Però en un cas de morro i d’abús declarat com aquest, volent aprofitar-se d’una persona que ara es troba en una situació de crisi i de feblesa sabent i massa cert que allò que li retenen no els pertany, crec que val la pena renunciar a l’estètica i al decòrum, momentàniament.
    Vine a fer un cafè a L’HIDRO si creus que et puc ser útil. Encara que no ho sembli a primer cop d’ull, sóc molt ordenada i no he perdut mai un paper. El puc haver extraviat (gairebé sempre, per haver-ho amagat massa bé, ho trob quan no ho he de trobar). Però la factura sortirà, n’estigues certa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *