No trobe paraules

Ni paraules, ni sentiments, ni tan sols cabreig. 

Arriba un punt en què no puc fer més que mirar-m’ho tot amb despreci infinit. Sóc de la generació de l’EGB, aquella a la que ens van taladrar amb el miracle de la constitució, la joia de la justícia i el nirvana de la democràcia. 

Quan veus que tot això és una enganyifa, què et queda?

Serà que em faig gran (36, fa uns dies: ja més a prop dels 40 que dels 30 doncs), o que la seua estratègia és justament aquesta: aconseguir que ens fartem i els deixem fer, que ens refugiem en les quatre xicotetes coses que ens poden aportar alguna alegria al cap del dia i intentem viure com si res, amb resignació i impotència davant el que pensàvem que podia ser però mai no serà. 

Enhorabona, senyors, ho estan aconseguint.

No culpables, diuen d’aquests. S’ha de tindre barra… 

2 pensaments a “No trobe paraules

  1. Ai!… quan he llegit la notícia sobre la innocència del personatge ja he pensat en tu…a veure què ens diries….i veig que tu ja has passat a una altra fase, que segur que et dóna més pau, a la de no cabrejar-se…jo encara no la he assolit…el temps dirà…
    Celebrem aniversaris i no ens fem mala sang! Per molts anys.
  2. Si em permet, senyora, jo no he veig exactament com vostè.

    Fa anys que per a mi era i és evident que gran part del sistema és una enganyifa. Un gran decorat.

    Ara el decorat fa aigües, i ensenya la vertadera naturalesa no solament del sistema sinó de la societat, que en gran part també és la nostra, que el sustenta i el manté.

    Deixi’s anar, senyora. No reprimeixi els sentiments, perquè vostè té simplement dolor.

    Dolor de descobrir les nostres misèries col·lectives. Dolor de constatar la feblesa i fragilitat dels nostres fonaments.

    És molt minça la frontera entre la selva i la civilització i a voltes queda al descobert. Com ara en una cosa menor, vist el conjunt, com són uns regalets a uns aventurers marginals per part d’uns altres aventurers del tot marginals.

    Llegeixi els clàssics espanyols. I ho trobarà tot allà. Inclusiu el riure que és una bona medicina per al dolor.

    I des d’allí, des dels clàssics espanyols que ho fonamenten tot en l’enginy immediat i la bona fortuna, reconegui que malgrat tot, s’han corregut alguns camins.

    No són culpables per 5-4. Pensi en els 4 i no en els 5. Són molts 4 de 9, per donar la volta als clàssics de la picaresca espanyola que ho amaren tot.

    No ho sembla, però si tenim perseverança, això és no ens fiem de l’enginy immediat ni de la fortuna, que no s’han de menystenir, aviat serà un 4-5 tot i jugar a casa seva, amb les seves cartes marcades: les seves lleis, els seus medis de comunicació, el seu art en la cultura de la ignorància, el seu cultiu de la indignitat i dependència personal.

    A més, pensi que el 5-4 ofèn no a quatre llepafils com vostè i jo, sinó a centenars de milers de persones, vull pensar que a milions, i s’afegeix al got que és ja més de la meitat ple.

    Si jo fos de la “Central Lechera-Faes-Puente-Aéreo”, estaria molt preocupat per aquest 5-4, perquè s’afegeix a una sèrie d’espectacles judicials que posen en entredit, en l’escena europea i globa,l tot el sistema borbònic. Esquinça el decorat bastit pels neofalangistes amants dels monopolis i l’esclavitud.

    És una ofensa a tot concepte de justícia que no sigui senequista.  

    Li proposo que escolti de nou les gravacions de les converses o miri les gesticulacions del Sr. Camps, i rigui. Li anirà bé. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *