A això li diuen normalitat?

Al llarg del cap de setmana he escoltat la ‘notícia’ de la primera demanda de separació d’un matrimoni de dos homes. I l’encapçalen dient que es nota que els homosexuals ja han arribat a la plena ‘normalitat’ perquè no només es casen, sinó que es separen, demanen pensions i discuteixen sobre la custòdia dels gossos. Doncs que perdonin els senyors periodistes que han redactat la notícia, però a mi no em sembla normal, per dos motius.
Per una banda, no em sembla normal entrar en les intimitats d’una demanda de separació de qualsevol persona.
Però, sobretot, no em sembla un signe de ‘normalitat’ que aquest tema siga notícia, ni que es destaque que el marit d’un jutge de l’audiència nacional siga euskaldun (em jugue el coll a què l’estupor seria molt menor si es parlara dels orígens i llengua de la seua dona), ni que les edicions locals dels diaris continuen destacant el primer casament gai de cada comarca.
Sé que molta gent no hi estarà d’acord, i em diran que és l’etapa que s’ha de passar per arribar a la vertadera ‘tolerància’ i ‘acceptació’, i que la visibilitat és tan necessària, encara que siga d’aquesta manera i tot això.
Però a mi m’agradaria pensar que la normalitat és una altra cosa. Que és, per exemple, deixar de servir com a elements anecdòtics d’un telenotícies de cap de setmana, que ningú ja no et mire com a un mico de circ si vas de la mà amb la teva parella pel carrer i no sentir-te d’alguna manera en l’obligació de fer un comunicat públic cada vegada que coneixes gent nova, o idiota per no fer-ho.
Però probablement tot això és demanar massa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *