Les vides que ja no viuré

Aquests dies de tant de pensar, sense voler vaig fent repàs de les eleccions que he anat prenent al llarg dels anys, i de les opcions que he descartat i que ja no tornaran mai.

La primera que em ve al cap és que, en acabar la carrera amb un bon expedient, vaig tindre la possibilitat de quedar-me a la universitat. Fins i tot vaig demanar, i em van donar, una beca FPI, que en aquells moments era la porta d’entrada a passar-se uns quants anys investigant i d’allà intentar aconseguir una plaça al departament de torn…

Vaig renunciar a aquella beca per agafar un contracte de pràctiques de dos anys a Canal 9, perquè la vida professional em semblava més interessant que l’acadèmica. (Entre d’altres raons, perquè jo havia patit professors de ‘periodisme’ que no havien estat mai a una redacció i no em veia amb cor de formar part d’aquella estafa…). 

Però no puc evitar preguntar-me com seria ara la meua vida d’haver-me quedat amb aquella primera opció…

(Ja sé que aquestes reflexions no tenen massa sentit, i que el que està fet ja no canviarà, però potser m’ajudaran a saber cap on vull tirar a partir d’ara…).

2 pensaments a “Les vides que ja no viuré

  1. … i allò que ja no faràs per què vas decidir un altre camí.  Em sembla interessant mirar enrere i pensar què has pogut passar si…, però no has d’oblidar el que tens, el que has guanyat triant el camí on estàs. Ara que filosofes i revises la teva vida, has, de nou i a cada moment, decidir quin camí tries i decidir si ho fas sola o acompanyada, i qui vols que t’acompanyi a cada viatge. La vida és plena de decissions, cada dia, cada hora, a cada moment. Decidir és triar i renunciar. És equivocar-se i tornar a començar.

    Hi ha un proverbi africà que diu:” Si no saps on vas, torna a fer el camí d’on vens”.