Publicat el 30 de juny de 2009
Va de metàfores això
Un pany amb tres voltes d’una clau vella i oblidada, rovellat i
immòbil, amb el forrellat passat i teranyines que el cobreixen i l’amaguen fins i tot de la
pols suspesa a l’aire.
Des de fa temps. Com a situació assumida i sense ni tan sols plantejar-se que puga ser de cap altra manera, com qui diu.
I, de sobte, un dia, sense esperar-s’ho, un filferro que comença a
furgar, fent pessigolles primer, començant a exigir unes gotes de 3en1
després…
Normal que grinyole, oi?
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
normal que grinyole, però si es deixa portar i es relaxa (el pany) no grinyolarà tant o grinyolarà més harmònicament…, dependrà també de la delicadesa del filferro en qüestió.
(no sé si sóc bona entenent metàfores, desficiosa 😉
… i el temps ha deixat la seva emprenta, no només es necessita la clau per obrir-lo. Es necessita la clau i una mà que, amb cura, faci el joc necessari perquè el pany pugi obrir-se i ens deixi entrar a la casa.
A vegades tanquem masses portes, que després ens costa obrir. Qui no té una porta tancada d’alguna habitació, ja oblidada? Ara que arriba l’estiu, obrim les portes i les finestres de casa perquè entri l’aire i renovi l’ambient!!
Que grinyoli, que faci sorollet, que no desisteixi…
Que bé!
Fa bo de llegir aquestes metàfores