Sentència: la raó de Xirinacs, la victòria de Tejero

En la campanya pel No a la Constitució, en el referèndum de 1978, Xirinacs i el seu equip van editar un llibre en què s’exposaven els motius pels que calia votar no i, en particular analitzava article per article del text sotmès a votació, especialment aquells que justificaven l’opció negativa. D’entre els remarcats, hi havia precisament el fet que el Tribunal Constitucional pogués tocar el que el poble català votés en referèndum. D’altres eren, per exemple, que l’exèrcit fos garant de la unitat d’Espanya o que una hipotètica reforma Constitucional arribés a ser tan enormement enrevessada – a to, per cert, amb allò del “atado y bién atado”, que havia deixat escrit el dictador…-.

Jordi Pujol, Convergència, Anton Cañellas, Unió Democràtica, Joan Raventós, PSC, la gent del PSUC… (és a dir, els protagonistes actius de la transició, del cantó democràtic -recordem que hi havia els provinents del bàndol feixista: Suárez, UCD, Fraga, AP…-), aquests demòcrates negaven el que deia Xirinacs, amb arguments com que la força política d’un poble, en democràcia és el que preval. I van dur el poble català a votar Sí. Eren temps del “pacte constitucional”. Ells sabien la mena d’entesa que permetia interpretacions favorables del text que finalment s’aprovà; sabien com l’exèrcit havia tutelat al redacció de la Constitució; comptaven amb l’evolució de les forces armades espanyoles (operació en què va intervenir Narcís Serra al cap d’uns anys), etc. El cas és que van dur el poble català a votar Sí a un text que perillosament podia ser llegit de manera antidemocràtica. I vingué el 23-F, l’any 1981.

La victòria política del cop d’estat de Tejero s’ha anat fent evident, dins del règim Constitucional. La primera víctima en va ser l’anomenat “pacte constitucional”, l’entesa que permetia interpretacions democràtiques i positives del text vigent. Com s’ha dit reiteradament, la LOAPA en fou el primer plançó i, si no se’n van sortir amb aquella llei orgànica és perquè el Tribunal Constitucional d’aleshores encara era fruit del “pacte constitucional”: encara no se l’havien apoderat els reaccionaris contraris a l’esperit de concòrdia i unitat política d’on va náixer la Constitució de 1978.

El braç polític d’aquesta regressió s’anà configurant al voltant del nou nat Partido Popular, autèntica caterva de feixistes, plançons de militars i de franquistes, gent de dreta pura i dura i alguns demòcrates situats en el que l’espectre polític occidental marca com a “dreta”. Al capdavall, els altres partits -amb el PSOE al capdavant- també tenien a les seves files alguns fills “progres” de pares del Movimiento Nacional i de grisos i de militars, quan no havien reciclat figures “col·laboradores” (diguem-ho així) amb el règim…

Després del 23-F, amb el rei Joan Carles capitanejant-ho, l’Estat constitucional del 1978 va canviar. Les interpretacions de la Constitució i les estratègies dels partits espanyols havien d’avenir-se al que havien dictat els militars franquistes “tuteladors” de la transició, d’entre els quals s’havia acabat movent Tejero.

La sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut de 2006 dóna lamentablement la raó al que deia Xirinacs i confirma, per si algú volia negar-ho, la victòria de Tejero.

Els polítics i polítiques amb representació parlamentària ara mateix no poden seguir invocant aquell “pacte constitucional” que el rei, el PSOE i la UCD van liquidar ran del 23F: simplement seguirien enganyant el poble de Catalunya. El Tribunal Constitucional els ha desenganyat, els ha demostrat que invoquen un fantasma. Tot i que, de babaus tampoc en són els nostres polítics i polítiques i fa molts anys que saben que ens estan fent viure amb una mentida. La manifestació del 10J el que els ha deixat ben clar és que la gent tampoc és curta de gambals, que el poble ho sap i n’està fart, d’aquesta mentida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *