Televisions en català i la legalitat vigent

A l’article Aquest sobtat atac de realisme, Vicent Partal comenta -a més del rebuig a la iniciativa per l’autodeterminació- el fet que s’estigui invocant el respecte a la legalitat per deixar les Illes sense TV3.

Jo em pregunto perquè el PSC, ERC, CiU, ICV, des de les variables forces polítiques que, al decurs de tots aquests anys han tingut, no han fet respectar la més alta legalitat espanyola, en defensa de la llengua a la televisió. Posats a respectar la legalitat, s’hauria d’haver respectat escrupolosament la Constitució -i clamorosament no s’ha fet, ni es fa, ni es té cap intenció que es faci- en les concessions de televisió privada i qualsevol mena d’acte administratiu vinculat al fet que algú, autoritzat per l’Estat o per les Comunitats Autònomes emeti senyal televisiu -i/o radiofònic!-.

Entre els articles principals del text constitucional espanyol vigent, s’estableix que les llengües han de ser objecte d’especial respecte i protecció. I, havent-se àmpliament demostrat l’impacte lingüístic que la televisió ha tingut i té, resulta d’una obvietat absoluta que les concessions de canals televisius privats, com a actes administratius de l’Estat, i les televisions públiques, perquè són de les mateixes institucions totalment subjectes a la norma, havien d’haver respectat aquest principi constitucional. I no s’ha fet. Ni cap dels que invoquen ara el respecte a la legalitat no ha promogut cap recurs d’inconstitucionalitat.

Al seu dia, Jordi Pujol va treure’s de la màniga l’alegal -eufemisme d’il·legal-Canal 33, aprofitant clarament que el poder espanyol sabia que estaven en fals, constitucionalment parlant i, no interessant-los que se’ls compliqués l’atenció als grups mediàtics, van fer la vista grossa. Una gosadia del president, tanmateix discutible, pel que té de peix al cove, de renúncia als drets en tota la seva extensió: el pragmatisme donava un petit fruit, però ens deixava sense l’arbre fruiter.

I ara què? Convé dir-ho clar: José Montilla i Joan Puigcercós són els primers responsables que TV3 no es pugui veure al País Valencià. En contra de la voluntat dels valencians i les valencianes que van pagar-se de la seva butxaca els repetidors per a veure TV3, el que aleshores era ministre d’Indústria i el que llavora era cap del grup parlamentari d’ERC al Congrés de Diputats espanyol van pactar que tirés endavant la legislació que permetia més cadenes de televisió -que tampoc respectaven el mandat lingüístic constitucional-, a canvi d’un quimèric ‘multiplex’ -crec recordar que aquest era el terme tècnic-, que garantiria la continuïtat de recepció de TV3 al País Valencià. Esclar, la cosa no va pas anar a l’inrevés, no s’instal·là la infraestructura i després s’aprovà la llegislació, no. I? Doncs que d’aquella infraestructura, ni gall, ni gallina. Ni amb Montilla, ni amb el seu succesor Joan Clos: perquè sabien perfectament els del PSC que això era un enguany. I el babau -o no tant- de Puigcercós, que s’ho empassà -o simplement s’hi avingué i ja està, que total…-

Deconnectada TV3 del País Valencià i de les Illes, en aquells territoris es fa evident el que, a Catalunya, queda ‘tapat’ per l’existència mateixa de TV3 i el Canal 33: les televisions, ni les públiques, ni les privades, no respecten el mandant constitucional de protecció i respecte lingüístic. I és obvi que, en aquest terreny, l’argument de les audiències no hi escau, perquè la desprotecció i la manca de respecte van lligades als hàbits creats des de la il·legal potencia mediàtica televisiva en castellà a casa nostra mateix.

I el PSC, ERC, CiU i ICV en són part activa i passiva que no s’hagi respectat la legalitat per garantir televisions en català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *