JORDI SURINYACH

Dels deu que sortiem del refugi del Rebost a les  set del matí del passat dissabte,  només quatre ( L’Alfons, l’ Aina i els dos David) arribaríem a fer la volta completa en el temps previst de trenta-sis hores. El primer dia fou llarg i dur, sobre tot durant la tarda per les gairebé quatre hores d’intensa pluja amb pedra i llamps inclosos, que ens van deixar a tots mullats. La nota positiva l’immillorable servei en el Refugi del Rebost en que tot foren atencions, (gràcies Anna!). La negativa  fou la nit passada al Refugi de Prats d’ Aguiló en que fou tot el contrari (esperem que la FEEC hi posi aviat remei), amb uns guardes – al menys els que tractarem amb nosaltres -, molt poc professionals. Pel que fa a la llarga jornada de camí , dir que la pujada al Niu de l’Àguila fou més o menys el que tots esperàvem. Els isards estàven a Comafloriu  esperant-nos i en dos hores i trenta minuts érem tots a dalt.  Després, l’anada cap el Serrat de les Esposes  fou més llarg del que esperàvem, si bé la bellesa del paisatge ho va amorosir bastant i la visió d’una parella de trencalós a la proximitat de les Penyes Altes del Moixeró ens va captivar especialment. L’anada cap el tercer refugi, Cortals d’Ingla, fou el primer presagi que ens mullaríem i molt fins a Prat d´Aguiló, com així va ser. El fang es feia relliscar i per tant van haver caigudes, trencament de bastons i com hem dit abans una benvinguda al Refugi  de Prat d’Aguiló per oblidar. Tot i que el primer dia em veia amb forces per acabar el recorregut, la incómoda nit de dissabte, afegit al cansament i la convicció que no volia ser un destorb  pels que volien fer  la volta en trenta-sis hores, em va fer optar per abandonar just a l’arribar al Refugi Estasen a sota del Pedraforca. Ho vaig fer acompanyat per en Dani. Com a mínim hagués arribat al Refugi de Sant Jordi, però sabía que si  continuava, no hi hauria sortida fins el final. Dels vuit que quedaren, en Xavier, l’ Antonio , la Marta i la Mar ho van deixar córrer a Grèixer, quan ja tenien a tocar el final. Els quatre finalistes ho feren a  temps de complir l’ objectiu que ens haviem marcat. Com que la muntanya  no es mou de lloc, serà millor intentar-ho en una altre ocasió, amb un mímin de tres nits i triant prèviament els refugis a on pernoctar. Un d’ells,  asseguro i recomano, serà el del Rebost.