JORDI SURINYACH

L’ Aneto (3.404 m ), dins del massís de la Maladeta,   es el cim més alt dels Pirineus. Al nord de la Franja de Ponent i  administrativament  a la comarca aragonesa de la Ribagorça Oriental.  La carena principal, separa les geleres d’Aneto i de Corones. En direcció sud-est, devalla per l’Espatlla d’Aneto (3.350 m) i cap el sud-oest per la cresta de Llosars, que separa les geleres de Corones i de Llosars, on es troben les agulles d’Aneto. La gelera d’Aneto  ha sofert en els darrers  cinquanta anys un retrocés molt important de la seva superfície. Les  seves aigües al fondre’s  formen el riu de Barrancs, que més avall es precipita al Forat dels Aigualluts. L’objectiu previst durant aquest cap de setmana era intentar fer el cim, tot i que durant els darrers dies la climatologia pintava molt malament. L’ entusiasme propi dels il·lusos,  ens va fer pensar que dissabte s’ obriria el cel. Havíem deixat a la Dolors i a la Pili a l’ Hotel de Benàs ( Benasque). Després d´esmorçar,  a tres  quarts de sis del matí de dissabte , la Núria , l’ Aina, en Marc,  en Pedro, en Joan i jo mateix pujàvem als cotxes  per en uns trenta minuts aparcar a   la Besurta. Quan arribem encara es negra nit. Fem servir els  frontals  fins al Refugi de la  Renclusa on comença aclarir. Després cap amunt, per la coma  que  s’ obra davant nostre i que té la Maladeta i el pic d’Alba al fons, que només s´insinuen.  Si quan vàrem arribar a Benàs el passat  divendres  ja ens va sobtar la nevada que havia caigut durant el dia a cotes relativament baixes ( 2.400 metres), ara  ens adonàvem i adquiríem consciència que la neu present a la tartera, ens complicava molt la pujada.  Anem seguint  les fites i ens enfilem cap els dos Portillons, sense adonar-nos que calia no haver abandonat la coma fins molt  més amunt. Els  muntanyencs que tenim al davant han optat per aturar-se  i  dubten del que cal fer. Quan passem pel coll, començem a veure  que hi ha qui  recula.  Durant  un moment veiem la gelera, que  de seguida quedarà tapada per la boira. Fa  un  fred intents  que  notem cada vegada més. El cel està completament tapat i  sembla que ens mullarem. Ja no veiem ni el cim  ni la gelera. Cada vegada són més els que desisteixen.  Entre una cosa i l´altre, decidim donar mitja volta i veure si  pel recorregut més transitat,  que hem deixat pot ser més fàcil. Però  la neu i  alguna caiguda acaba per decidir-nos que en cal optar per la prudència i anar cap avall. La baixada l’ hem de fer amb  molta cura, per no relliscar. Ens envolta  la frustració de no haver-ho aconseguit. Decidim que quan el temps acompanyi ho tornarem intentar.  Abans d´arribar a la Renclusa, fem una Diagonal  per anar,  sense perdre altura,  al Coll de la Renclusa, per després  baixar al Pla d´Aigualluts, ons definitivament ens mullem, però aixì sí, aconseguim veure un grup nombròs  de  marmotes, a les que hem sorprés fora de cau. D’ aquí al Forat d´Aigualluts i després directament cap el cotxe. Són les tres de la tarda i tot no haver aconseguit fer cim,  portem més de vuit hores trescant. A l´hotel,  aprofitem l’ “Spa”   per a recuperar-nos.  Caldrà  tornar-hi!. En aquesta ocasió, només hem fet pessigolles a l´Aneto.