de Cal Peixet

I orgullosament proscrits, ara, tornen a lloc. Com endreçant de nou una habitació rebregada de papers, miren de fer el què poden a la nova casa. Sense nòmina ni contracte, tant sols la responsabilitat de qui són més enllà dels calerons que acostumen a caure de tant en tant cada dia 1 de mes. N’Abdullah va ser retirat discretament sense fer soroll del jutjat penal on exercia la instrucció. El van apartar convidant-lo a sortir quan començaven a ser notoris els seus comentaris. ‘Semper fidelis!’ demana el régim.

Ismail Al Hassan és d’Idlib. Mostra davant la seva joieria de la frontera turco-siriana unes fotos de ca seva. Sembla una curiosa presentació: Mies van der Rohe també ha fet escola, i sembla que penjoll a penjoll, anell a anell va anar fent-se el seu pavelló d’arquitectura nord-europea. Amb piscina olímpica de mosaics i escultures, a on vaig imaginar-m’hi una Brigada d’Ahrar Al Sham fent el repós del guerrer. Ell, d’educació exquisita, elegant i d’un posat tranquil, convida a sopar. ‘És l’home d’or, molt conegut!’ em referencien.

Clar. De refugiats, desplaçats, exiliats n’hi ha de tots colors i modalitats: els qui arrosseguen les sandàlies entre el fang del camp de refugiats, els qui aclareixen  papers entre despatxos amb una imitació d’esportives, i dels qui tenen el BMW amb seients de pell i clauer de pilota de golf. En el seu cas, més que un refugi, és un trasllat provisional molest, una pausa en la seva prejubilació de botiguer. I dia rere dia ja suma un any. Però els rics també ploren.

‘No sempre he estat joier!’ i es posa a riure ‘només els darrers set anys’. Arribo al cap del carrer de l’afortunada, plàcida i educada existència: durant 30 anys, Ismail ha estat a la carrera militar de l’Exèrcit de la República Àrab Siriana. ‘Era General, de fet’. Un proscrit més. Durant 30 anys, però no pas uns trenta anys aburrits. ‘I què hi vas fer?‘ demano. ‘Doncs vaig estar destinat al Líban (durant l’ocupació siriana del Líban, 1975-1990) i a Damasc’. De fet, a l’exèrcit d’Al Assad s’hi deuen comptar uns seixanta generals. ‘Poca gent se’n va adonar, però poc a poc anaven sent empresonats els qui el régim tenia la més mínima sospita de deslleialtat’. I així, ‘Semper fidelis’, entre els emporugits.

‘Els qui lluiten amb el régim són gent que s’hi va fer gran a la seva ombra. Li ho deuen tot, i a les dues mans tenen per una banda els diners, l’estatus i la seguretat. A l’altra, l’exili, la persecució i la misèria’. Al plasma apareix una presentadora dels informatius d’Al Jazeera explicant en una infografia com ha estat l’assalt de combatents de Jabhat Al Nusra a dos quarters de l’exèrcit. Dreta, assenyalant punts del mapa del país com si fos l’hora de la informació meteorològica explica les novetats del dia. I el General en daurada retirada s’ho mira amb el comandament a la ma, pensant possiblement en quan podrà tornar a la seva piscina plena de proscrits.