de Cal Peixet

Tareq mira des del bus el paisatge, absent de qualsevol conversa. De tant en tant, alça el cap atent a alguna veu, i torna a guaitar el pas alentit d’oliveres, marges i cases que s’han fet enormes acollint oncles, cosins i qualsevol parentela. La delegació que viatja és una de les que ha preparat la Union of Syrians Abroad per traslladar des de la frontera a activistes i voluntaris de l’associació. Són sirians vinguts de 35 països diferents.

Per primera vegada, l’associació decideix fer la trobada dins a Siria. L’objectiu és de parlar com i quina manera poden ajudar als compatriotes, i de política també. Ajuda humanitària, transport sanitari, recollida de medicaments, construcció de centres de salut i transició política. La trobada es fa amb totes les mesures de seguretat preveient qualsevol eventualitat que pugui caure del cel. Als turons propers s’hi han disposat ametralladores del 14 per si el régim està temptat en anar a buscar el caramel de 500 estrangers (oficialment terroristes) conspirant en una antiga nau industrial.

Tareq ve des de Xipre, on fa dos anys va sortir escapat. Ha aprofitat els dies previs per visitar amics escampats per arreu de Turquia. Feia prop de dos anys que no trepitjava Siria, ni la terra rogenca d’Atmeh. La visió del camp de refugiats li enfosqueixen els ulls. Amb el cap fixat al vidre es frega de tant en tant la cara, com intentant arrencar-se pensaments que criden.

‘I com és possible explicar-ho tot això a aquesta gent? Saps, entre la senzillesa dels àrabs, els sirians són els més transparents, si és que això és possible. Aquest és un dels indrets més pobres, pots veure les cases, no té res a veure amb Damasc o Alep, pagesos arraconats en tendals de roba, i aquestes cases. Perquè?’ Arribem a l’indret. Una nau industrial de portes gegants. Tot és apunt.

La conferència transcorre segons pauta i guió dels organitzadors, asseguts en un quadrat de taules. Els qui no se’n senten lligats a la cadira van entrant i sortint del recinte on té i cafè alleugereixen el fred i les converses. A fora, Tareq guarda la mirada dibuixada a l’autobus, mira amb fredor i fa que no amb el cap. ‘I qui som nosaltres per parlar de res del què passa aquí? Has vist? La majoria d’intervencions fetes i pensades des dels menjadors europeus de refugiats, gent que no sap, no coneix o no vol veure’. La declaració em sembla terriblement destralera i injusta per la gent que ha fet centenars o milers de quilòmetres per a arribar-hi.

Tampoc tenia res a dir-li. Al cap d’una estona acabava la primera part de la conferència i els assistents anaven sortint. Alguns d’ells van fotografiar-se amb els kalashnikov de la Brigada Farouk que s’havia prestat a estar allà. ‘Jo no hi faig res a Xipre, demà aniré cap a Alep’. Tareq havia resolt tots els dilemes.