Papers antics: A Joan Francesc Mira

Entre novembre i desembre de 1996 va
celebrar-se el VII Congrés d’Unitat del Poble Valencià (UPV) a l’Eliana. Aquest
Congrés va posar les bases per constituir -l’any 2000- el Bloc Nacionalista
Valencià (BNV), i va aprovar (per majoria de vora el 80% de la militància) una
Ponència Política que abandonava els Països Catalans i enfilava els camins de
l’anomenada “tercera via”. De fet, en aquell Congrés hi havia entre els
convidats de primera fila membres de les Juventudes
Valencianistas
d’UV.

Prèviament, alguns havíem mostrat la
nostra discrepància amb aquesta nova bandada. Un dia haguérem d’acudir a una
reunió de les Comarques Centrals a Ontinyent per comentar les nostres posicions
de cara al Congrés. Hi havia Emili Selfa, aleshores Secretari Comarcal de la
Safor. Aquest col.lectiu havia declarat a Levante (27-06-96) que havien
preparat un document per al VII Congrés; i la notícia s’expressava en aquests
termes: “Este sector de UPV coincide con algunas de las propuestas lanzadas
por la dirección del partido en Valencia ciudad, respecto a aceptar la bandera
quatribarrada con franja azul. Respecto a las relaciones con otras fuerzas
políticas, se defiende la normalitzación
de las relaciones con Unión
Valenciana
“. També proposaven abandonar el marc nacional del Països
Catalans.

Nosaltres vam dir a Selfa que no volíem
tornar a discutir sobre la nació, els símbols i tota la pesca: volíem debatre
per quins motius, després de tants anys de presència política, la societat
valenciana encara no percebia UPV com un partit útil, i pensàvem que els
reiterats fracassos electorals no eren conseqüència de la ideologia social i
nacional (d’esquerres i dels Països Catalans) sinó d’una greu incapacitat
política. Selfa va insistir en les qüestions indentitàries, i llavors ens va
advertir que ja veuríem si quan llegiríem el llibre que estava a punt de
publicar Joan Francesc Mira encara seríem capaços de continuar defensant els
Països Catalans. L’amic i company de col·lectiu local Josep Perucho li va
retrucar: “Nosaltres no tenim oracles.
Si Mira ha escrit un llibre, el llegirem i ja veurem
si estem d’acord o no amb els seus plantejaments”. El llibre, Sobre la nació dels valencians, va
publicar-se pocs mesos més tard d’aquesta conversació. Si posem les propostes
del llibre de Mira costat per costat de la Ponència Política que va aprovar-se
al VII Congrés d’UPV hi trobarem moltes convergències. Diríem que el llibre
venia a reforçar el viratge polític, però a més d’això va provocar una profunda
fractura nacional al País Valencià. Els catalanistes valencians passàrem a ser
criminalitzats, i posats en el mateix sac, amb el beneplàcit de J.F. Mira, que
la ultradreta blavera. Fórem tractats, si ens estossudíem a no retractar-nos
dels PPCC, ben bé de traïdors a la nova pàtria valenciana de J.F. Mira. Fins i
tot diria que fórem tractats amb més acarnissament que els blaveros de tota la
vida, com Lizondo. No debades la necrològica que li va dedicar J.F. Mira
destil·lava comprensió i, fins i tot, admiració.

De seguida que vaig llegir el llibre de J.F. Mira
vaig donar la meua opinió públicament. I
ara, doncs, aquell article: A Joan Francesc Mira
.

A Joan Francesc Mira

Li faig saber d’antuvi,
senyor Mira, que amb aquesta nota pública no pretenc, ni de bon tros, de
prendre part ni partit en la disputa fonamental sobre a qui pertoca la
distinció vacant de pare de la pàtria o bisbe o cardenal de la novíssima parròquia nacional. El meu interès es criscumscriu només al seu llibre [Sobre la nació dels valencians], i doncs
tant m’és si les seues reflexions són originals o les ha safunyades d’altres
plats, com alguns aspirants a pare de la pàtria han espampolat amb patètica
indignació.

Sobre el seu llibre, la
impressió final que em queda és que l’ha plantejat vostè de manera diguem-ne deshonesta -i amb la cursiva vull
matisar el mot, llevar-li ferro-. Després de la llarga exposició sobre els
nostres orígens i les nostres manies, sobre quin és el sentiment patriòtic
majoritari i sobre la mística al voltant dels conceptes de pàtria i nació, si al
final de la partida tot ho ha promogut a fi i efecte d’acotxar eixa ja cèlebre
frase, contundent i lapidària, que sentencia que el catalanisme polític és una
utopia prescindible, francament, senyor Mira, no ho ha explicat tot com
caldria: ha fugit d’estudi.

El meu parer és que calia
haver explicat, amb valor i referències, quin clima de terror, quina duríssima
campanya de criminalització hem viscut els nacionalistes valencians en els
darrers vint anys. Minimitzar o defugir aquest capítol de la nostra història no
és gaire honest. I no sé si ho ha fet deliberadament o no, si la prudència l’ha
traït, o si potser ho ha volgut així
per no entrebancar tota aquesta campanya ecumènica, tan emfàtica i comboiada,
que està trasbalsant l’aldea del nacionalisme valencià.

Insistesc, senyor Mira,
que era important haver parlat a fons de tota eixa etapa duríssima per al
nacionalisme, de les repressions i agressions de tota mena que culminen amb els
atemptats a Sanchis Guarner i Joan Fuster. Vostè despatxa aquest capítol en un
parell de planes i una nota a peu de pàgina amb una proposta de lectures. Cal
explicar amb pèls i senyals, amb noms i cognoms, com en aquest país, en els
darrers vint anys, s’ha passat dels “valencians
i catalans, cosins germans
” al “català,
fill de puta!”
Si no parlem d’això,
d’eixos anys de terror, senyor Mira, la reflexió final en resulta massa
esbiaixada, massa deshonesta.

Assumir la realitat: això
és que vostè ve a proposar com a única solució. Com ja ha proposat la UPV al
seu VII congrés. I fer ecumenisme.
Però fer ecumenisme en un sol sentit, de cara a acontentar un sol bàndol, i és
potser per aquesta raó que passa amb presses i correres per la nostra història
més recent. La seua tan alabada frase de la “utopia prescindible” ha passat a ser l’acusació definitiva. Els qui
no volem renunciar al nostre catalanisme -irreductible o pragmàtic- ja no tenim
lloc en el novíssim nacionalisme que vostès i altres animen i miren de quallar.
Nosaltres, al capdavall, hem esdevingut prescindibles, perquè prescindible és
la nostra utopia. I vist per on s’encamina el projecte, queda clar que la tria
que hauríem de fer és a caixa o faixa: o renunciem al nostre concepte de nació
-més o menys utòpic, més o menys pragmatitzable- o no tindrem cadira en el Nou
Nacionalisme Valencià. Els altres sí que tenen la cadira assegurada -blava,
supose-. De fet, tota aquesta comèdia s’ha muntat per a tirar-los l’estora als
peus. I, és clar, si són els convidats a festes no seria de bon gust
retraure’ls l’origen, ni de tirar-se terra als ulls denunciant amb qui ara cal
fer garba i botifarra, i fins i tot encunyar a l’ensems el nou nacionalisme “estricament valencià“.

La història del nostre
país ha passat per moments més durs que no aquest. I, malgrat tot, sempre hi ha
hagut qui no ha volgut assumir la realitat del moment i ha mantès un cert grau
d’utopia. Pense, com ara, en Carles Ros, Llombart, Duran i Tortajada, Carles
Salvador, Enric Valor… Si ells, i tants d’altres, hagueren assumit la realitat
que els va tocar de viure, és molt possible que aquesta disputa d’idees ja no
tindria lloc. Assumir la realitat, descriure el seu efecte pretesament irreversible…
no deu ser, fet i fet, una forma d’abandonar-se, senyor Mira, de claudicar?

I, en tot cas, si qualla
tot plegat, ja m’explicarà vostè a quin sant li estaran fent la festa, quin
país i nacionalisme estaran construint aleshores, quantes vegades hauran de
posar la tisora al paper de la història o esparadrap a la boca dels dissidents
per no solsir una aliança tan precària i gratuïta.

Toni Cucarella. Levante, 8
de maig 1997

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *