Ara etapa República
Eus aquí l’article que feia temps que volia escriure. Després de donar-li moltes voltes i de parlar-ne sovint amb amigues i amics, m’he decidit a posar per escrit el que a mi em sembla intuir quin és el punt en el que ens trobem i sapiguer cap a on anem.
Una nova etapa
Fa un cert temps ho explicava, amb molt d’encert, l’Andreu Barnils en el seu article Encontres a la tercera fase: etapa Estatut (2003-2010), etapa Referèndum (2010-2017) i etapa República (2017-?). Per a mi, aquesta és la qüestió de fons. La clau és entendre que hem entrat en una nova fase i que, per tant, hem de plantejar totes les iniciatives en aquest nou marc d’actuació. Una nova fase en la que ens cal dibuixar un mapa que ens orienti a on som, a on volem anar i els camins que hem de recòrrer, ja siguin els més planers o els més costeruts.
Mentrestant, ara ja tenim clar com arribar-hi: eixamplar la base social i aconseguir un mandat popular a les urnes amb més del 50% dels vots. Un mandat clar que ens serveixi per demanar el reconeixement a la comunitat internacional i que ens doti de la força necessària per saltar la paret del Règim del 78. L’eina ideal per fer-ho és el referèndum, però ara ja sabem que l’Estat està disposat a fer qualsevol cosa per a evitar-ho i que la comunitat internacional no mourà ni un dit fins que li demostrem que hem guanyat. En aquest escenari, haurem de ser més i més forts per fer efectiva la República, com ja ens va assenyalar el document de la Conferència Nacional d’Esquerra Republicana.
Què hem estat capaços de fer
L’1 d’octubre vam votar. I aquest fet, tenint en compte la persecució criminal de l’Estat, va significar una gran victòria. Però malgrat la victòria, el referèndum de l’1O no es va poder traduir en un resultat fiable i homologable que puguem presentar a la comunitat internacional. L’èxit real de l’1O no va ser el triomf dels vots favorables a la independència, sinó el simple fet de votar, de plantar cara a l’Estat i exercir el nostre dret a decidir. Va ser el triomf de la democràcia i de la dignitat, de les urnes sobre les porres, però encara no de la independència.
I després, què va passar el 27O? Per fer-ho entenedor, és més fàcil explicar-ho amb una metàfora esportiva. Va ser com un corredor de fons que després de córrer tota una marató va arribar exhaust a la meta. El fet rellevant no és que va arribar exhaust, sinó que va arribar a la meta, encara que fos amb la llengua fora. El 27O, amb la declaració d’independència al Parlament, es va fer el màxim que es podia fer en aquell moment. Seguint amb el símil esportiu, no ens quedava alè per a fer un pas més, però tanmateix vam arribar-hi i el registre va quedar fixat. I aquest és el punt en el que ens trobem: vam deixar el llistó ben amunt i, gràcies a això, ara aquest és el punt de partida de la nova etapa.
Mirar-nos les coses amb perspectiva
Entre les visions més fantàstiques i les opinions més pragmàtiques, jo aconselleria mirar-nos les coses amb perspectiva. Si som capaços d’enlairar-nos i mirar-nos el país amb visió general, ens adonarem del gran salt que hem fet i de tot el que hem aconseguit. El gran salt endavant ha estat assolir el canvi mental de que la independència és possible. I el gran èxit és la majoria social que hem aconseguit. Un canvi mental i una majoria social que no tenen marxa enrere i que ens han de servir de base per a fer el següent pas. El resultat és que hem arribat molt més lluny del que mai, els independentistes de tota la vida, havíem pogut imaginar. Així doncs, es tracta simplement de mirar les coses amb perspectiva, posar en valor tot el que hem aconseguit, consolidar el suport obtingut i preparar-nos pel següent embat.
I ara què hem de fer?
És ben senzill el què hem de fer, l’etapa República, executar la nova fase i fer el que tenim ben dibuixat en el mapa: 1) En l’àmbit judicial, la denúncia de la repressió i l’alliberament dels presos, 2) en el civil, la mobilització ciutadana organitzada i permanent, 3) en l’econòmic, fomentar el consum responsable i afeblir els oligopolis de l’Ibex, 4) en el polític, l’assoliment de majories republicanes en totes les institucions i fer polítiques socials, 5) en l’internacional, guanyar el relat i el reconeixement, 6) en el social, la complicitat dels moviments socials i l’obertura del procés constituent per dissenyar la República entre totes i tots. I finalment, quan tinguem tot això fet i siguem més i més forts, llavors 7) en l’àmbit institucional, declarar solemnement la independència des del Parlament i fer efectiva la República des del Govern.
La bona notícia de tot plegat és que, com sempre, el nostre millor aliat és el mateix Estat que, dia rere dia, va mostrant les vergonyes del règim decadent del 78 i poc a poc va obrint els ulls a més gent. I hem de tenir present que, com sempre al llarg de la història, algun dia succeirà algun fet que ho desencadenarà tot. Només cal que treballem i que quan arribi ens agafi preparats.
Així doncs, queda molta feina per fer, estem preparats per fer-la i sabem que ja hem transcorregut bona part del camí. Tanmateix, sí que ens cal estar més coordinats, millor organitzats i que cadascú sàpiga el que pot aportar i el que li toca fer, sense trepitjar-nos els uns als altres. Per això és tant important tenir el mapa a les mans.
Francesc Sànchez
Cornellà de Llobregat, 28 de setembre de 2018.
Resposta:
Està molt bé que hi hagi discursos esperençadors explicant tot el que hem estat capaços de fer i tirar-nos floretes, al cap i a la fi, necessitem sentir música per a les nostres orelles de tant en tant, per no caure en els paranys a què estem sotmesos dia sí dia també per la premsa, els polítics, la pressió social, però sobretot la premsa. Seria esgotador pels més de 2 milions de persones que voldrien un estat propi no tenir un recolzament mediàtic de les seves idees en algun lloc, quan 2 milions de persones no són precisament poques. Tanmateix tampoc no podem caure en els nostres propis paranys, hem de poder veure-hi clar, i saber separar els interessos polítics de la voluntat del poble. El poble vol anar a una, els polítics…
És evident que ens trobem en una nova fase, però prou utopies i discursos buits de contingut on el que llegim són meres paraules, i ganes d’expressar la impotència qui sap com i per on. De fases encara n’hem de passar moltes més perquè ara mateix l’emoció que regna és la incertesa. Tot són jugades mestres, demanar temps, i eixamplar bases. Tot plegat moltes paraules i poc moviment. S’ha d’eixamplar realment la base? (Fet absolutament discutible) d’acord, com s’ha de fer? Quan comencem?
Dels 7 punts que anomenes sobre el què hem de fer, el primer ja trontolla. Què vol dir exactament la renúncia a la repressió i l’alliberament dels presos? Perquè no s’han alliberat ja els presos? Perquè no tenim majoria? Però no teníem un mandat democràtic que havíem de complir? A què es refereix Torra quan surt per tot arreu dient que el seu objectiu és la República, si han demanat 25 anys de presó per qui liderava aquest projecte i aquí ningú no ha mogut un dit? Com hem de confiar en ningú com a poble si ens trobem sols i desemparats i ningú no sembla saber com defensar-nos davant dels atacs cínics i cruels de l’estat espanyol? És molt bonic dir que exigirem l’alliberament dels presos, però com ho farem això? És tot força obscur. Detalls.
La mobilització ciutadana ja hi és, el poble no para d’organitzar actes, recollides de diners, només cal fer una convocatòria i la gent es mou. Però la ciutadania demanem propostes clares, fets concrets. Els líders trontollen i no pas la gent. Aquí és on hem de resoldre el problema. S’han d’organitzar més debats, hi ha gent molt vàlida que pot liderar el nostre projecte amb ambició, donem-los l’oportunitat als joves que vénen frescos amb idees innovadores de posar fil a l’agulla.
Per afeblir els oligopolis de l’Ibex calen alternatives viables, cal que el país, els empresaris, les entitats es moguin per tal de facilitar a la gent el canvi. Calen polítiques més sostenibles, per tal de fer que les empreses puguin dur a terme aquests projectes, (bancs, alimentació, benzina) i així al mateix temps construir una pre-república demostrant a tothom amb fets que la independència és una solució molt bona per a tots els ciutadans de Catalunya. Això s’ha de començar a construir des del Parlament, però i on són les propostes dels partits? Es pretén fer que la ciutadania ho faci tot?
L’assoliment de les majories republicanes a les institucions ja gairebé la tenim. La majoria de municipis catalans també. Les polítiques socials ja es duen a terme, el que cal són més propostes al Parlament i més debat polític on toca, per tal de tirar-les endavant. Aquest punt per tant, fum.
Sobre el relat internacional, més fum. No es pot aconseguir cap recolzament internacional sense viatges, amb el conseller penjant dun fil per l’alcaldia de Barcelona. Tot plegat més fum. Vols reconeixement internacional? Doncs fets és el que volem veure, viatges, reunions, negociacions, diàleg. Propostes clares a altres estats, promeses, pactes, política al cap i a la fi. On és tots aquesta feina? És la que se suposa que estan fent els/les exiliats/des? Que expliquin i ensenyin aquesta feina de mesos. O també som els ciutadans que hem d’anar a buscar el recolzament europeu?
Finalment, l’obertura del procés constituent ja hauria d’estar oberta a hores d’ara. Des del carrer es té la sensació de burla. Quants cops s’han de començar els processos per dissenyar la República? hauria d’estar més que dissenyada redactada, i guardada en lloc segur, just a punt per arrencar-la quan sigui el moment. Tot i així, una vegada més potser hem de ser la ciutadania els que ens posem també a redactar. Tot plegat anem tard i malament, a les palpentes, no hi ha organització, ni consens, ni unitat a l’hora de prendre decisions, i fins que no es consolidi una base ferma qualsevol pas serà un pedaç.
S’ha de predicar amb l’exemple, quan es vol demanar als ciutadans que es mullin i s’impliquin per la causa i per un país millor, si això va de debò, el poble necessita creure-s’ho i després de tantes decepcions l’únic que val a dia d’avui són els fets que demostri el govern: fent política, negociant, aprovant lleis, i debatent al Parlament tot el que sigui necessari per complir el mandat democràtic, que tant s’han omplert la boca de dir que l’han de defensar.
És important que tinguem el mapa. Esclar que sí. Però potser hauríem de revisar primer que tots tinguem el mateix, perquè la meva sensació és que amb tanta varietat de mapes no només estem xocant els uns amb els altres, cosa que ens dificulta el pas i no avancem, sinó que també ens fa perdre confiança en el projecte i afebleix la base en lloc d’enfortir-la.
Siguem més hàbils i demostrem des del Parlament i des de la política que ho podem fer, perquè tenim els recursos, tenim les idees i les infraestructures i ho sabem gestionar. Demostrem tot fent política que una Catalunya millor és possible i que qui ens talla les ales és només l’Estat espanyol. Que els partits són capaços d’aparcar els seus interessos per Catalunya i per la gent. Treballem des de la transperència i l’honestedat, i demostrem que és possible i aleshores tindrem la ciutadania al carrer, activa i convençuda d’un govern que ha estat demostrant durant mesos que ho sap fer.
Comencem?