ÀUREA DE SARRÀ, UNA BALLARINA HEL·LENITZANT ALS ANYS 20
Un dels personatges més curiosos dels anys 20 a Catalunya fou la ballarina Àurea de Sarrà (1889-1974). Filla natural del ric farmacèutic catalanocubà José Sarrà, ja de ben jove es va destacar com a una noia estèticament especial i peculiar. Autodidacta, es va presentar com a ballarina d’uns innovadors “cants plàstics” a Madrid i París a principis dels anys 20. Àurea fou una dona de biografia misteriosa, molt culta i enamorada del món clàssic, que en les seves coreografies dónava vida a deeses de la mitología grega.
Àurea de Sarrà s’identificava plenament amb la dansa lliure d’Isadora Duncan (renovadora de la dansa clàssica que s’inspirà en l’expressionsime i una estètica hel·lènitzant), una dansa que ara trobaríem naïf i que al seu temps també va ser sovint ridiculitzada. Es feu famosa mundialment, actuant a Buenos Aires, El Caire, Londres i altres capitals europees. El 1924 tingué un enorme èxit a Grècia, actuant als antics teatres clàssics i rebent excel·lents critiques. Forjà una gran amistat amb els grans poetes Kostís Palamás i Konstandinos Kavafis i rebé, ensems amb Kavafis, l’Ordre del Fènix de mans del cap d’Estat grec (i dictador militar) Pàngalos (de qui parlarem un dia d’aquests). Com grans admiradors de Kavafis, passarem de puntetes (de moment) el fet que el poeta alexandrí es deixés condecorar pel dictador.
Un cop tornada a Catalunya esdevingué la musa dels noucentistes, hel·lenitzants de mena, i rebé el suport econòmic i intel·lectual (i segons Dalí, també íntim) de la Fundació Bernat Metge que dirigia el futur col·laboracionista feixista Joan Estelrich.
Per contra, l’avantguarda artística catalana encarnada en el Manifest Groc (escrit en papers grocs el 1928 per Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch), s’encarnissà irreverentment amb el noucentisme hel·lenista encarnat per Estelrich amb la Bernat Metge, i l’Àurea i les seves danses, considerant la ballarina un exemple dels mals artístics de Catalunya. Dalí se’n fotia de la següent manera: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”. També se’n fotien de la Bernat Metge, dient que finalment sols havia servit per confondre hel·lenisme i Àurea de Sarrà.
Tot i el seu enorme èxit i popularitat, Àurea Sarrà va finir els seus dies el 1974, sola, oblidada i arruïnada, a la seva finca d’Arenys d’Empordà. Sembla però que la historia no acaba aquí: per la finca corre una presencia fantasmagórica femenina. En Sebastià d’Arbó ho investigà al programa “Misteris” de 8Tv el 2013, al programa “L’ànima que dansa”.
A les pàgines de la revista Pentalfa, editada als anys 20 pel professor Nicolás Capo, s´hi poden veure imatges de noies “helèniques” dansant envoltades de fruites i verdures. Eren la possada en escena de la trofoterapia, allò tan antic (i massa sovint oblidat) de “que el teu únic aliment sigui la teva única medecina”.
Atentament