Memoràndum: i els culpables, què?
Una vegada conegut el contingut del Memoràndum de rescat a l’Estat espanyol, i coneixent per tant les inconsistències del mateix (especialment preocupant és constatar que en cap cas es preveu que els veritables culpables de la crisi siguin els qui en paguin les conseqüències, ans al contrari), són nombroses les preguntes per al Consell i la Comissió en relació a les eventuals conseqüències de la seva implementació.
Avui n’he presentat algunes, amb caràcter prioritari:
Preguntes de Raül romeva i Rueda al Consell i la Comissió
En referència a la proposta de Memoràndum per al rescat d’Espanya, sobretot pel que fa a l’Annex 2 sobre les condicions, voldria fer les preguntes següents.
En els punts 5 i 10, s’imposa la creació de Subordinated Liability Exercices, és a dir ‘quitas’ en passius subordinats perquè assumeixin pèrdues, la qual cosa afectaria als estalviadors estafats amb el negoci de les “participacions preferents”. Adicae calcula que un 8% de la població espanyola està involucrada en accions preferents i subordinades. El punt 29 només limita aquest tipus de pràctiques, sense demanar processos judicials que determinin els culpables de les estafes. Creu el Consell/la Comissió que és just que les persones estafades assumeixin també les pèrdues de l’especulació bancària?
En relació a la creació d’una “Asset Management Company” (7 i 15), no es determina qui assumirà finalment les pèrdues dels actius tòxics col·locats en l’AMC, ni quin serà el control democràtic a què està sotmesa aquesta mesura. Fora del MoU es determina que 25.000 milions d’euros del rescat aniran destinats a aquesta AMC, i aquest deute serà assumit directament per la ciutadania espanyola. Per què el MoU no proposa un AMC amb control democràtic que garanteixi la salubritat bancària i la no socialització de les pèrdues?
La vinculació entre el sector financer i l’immobiliari és la causa principal de la crisi espanyola. El MoU proposa només revisar els problemes de concentració de crèdit i les transaccions amb parts relacions (punt 28). Per què no es fa cap proposta de canvi del marc legislatiu espanyol per acabar amb aquest cercle viciós?
El punt 14 fa referència a la revisió interna. Per què el MoU no exigeix la creació d’una regulació espanyola i europea per evitar que els banquers segueixin especulant amb els diners dels estalviadors?. A més, creu el Consell/la Comissió que la bancarització definitiva de les caixes (punt 18), eliminat la seva obra social, contribuirà a que les finances tornin a servir a l’economia real ia la societat? Així mateix, a escala transversal es proposa la fusió de bancs del grup 2 i 3, però això no és incompatible amb el principi de “too big to fail, too risky to exist”?
Finalment: Per què el MoU no afronta aspectes tan claus sobre, per exemple, el sistema de presa de decisions per limitar el risc, la desvinculació del sector financer de l’immobiliari, la necessitat d’un major escrutini i independència del Banc d’Espanya, o la necessitat de determinar les responsabilitats als culpables?
Foto: El comissari econòmic, Olli Rehn, el passat 10 de juliol a Brussel·les. Font: THIERRY ROGE | EFE
I no per això s’han lliurat de les malalties, la fam i la gana.
En qualsevol societat uns tenen l’opció d’intentar cadascú viure pels seus mitjans i sortir endavant.
I altres fer el que cal i anar enllà cal per sortir endavant.
O restar estàtics i repartir el que hi ha entre tots fins que no reste per ningú, res que repartir i muiguen tots de gana alhora i no sobrevisca ningú.
El repartiment de Sánchez Gordillo en principi, ja el fan les pròpies institucions socials.
El protagonisme demagògic de Sánchez Gordillo, és l’excepció que confirma la regla.
Si tots feren igual, les empreses d’alimentació no cobrarien, no podrien pagar els productors agrícoles, ni els salaris i proveïdors indústrials.
Per tant deixarien de produir i les cadenes de supermercats esdevindrien buïdes i Sánchez Gordillo no tindria on omplir el carro.
Ja ho deia pla, el més versemblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.
Mani qui mani, la mentalitat dels espanyols és la mateixa.
Una mena Rei Joan -sense terra- I de Aglaterra, que cada vegada necessitava espoliar més als seus súbdits per a pagar les seves despeses, el qual Robin Hood combatia.
La defensa d’un estat de recolocació de funcionaris burocràtics i estàtics cada vegada major, sota uns interessos creats cada vegada més artificials i que necessiten exercir un espoli major sobre una economia en conseqüència cada vegada més miserable.
Per això a l’estat espanyol gairé bé totes les ments amb estudis i més possibilitats els darrers temps sempre han anat a engreixar les places de funcionariat o versemblants per a després viure de la sopa bova.
I quasevol crisi financera, de la qual a l’Estat espanyol han estat més exposats pel boom immobiliari, ho agreuja tot encara més.