Hem deixat de ser “muelles” els valencians?

Tronava Mossèn Pere Joan Porcar allà pel primer terç del segle XVII a les pàgines del seu dietari, pensant potser que ningú li anava a llegir. Per descomptat, no s’imaginava el vicari de la parròquia de Sant Martí del carrer de Sant Vicent a València que els seus judicis despietats sobre els prohoms de la seua ciutat i els negres vaticinis que abocava sobre les destinacions del Regne de València, no només estaven perfectament justificats i es complirien de manera precisa, sinó que seguirien sent aplicables a una ombra del regne foral anomenada quatre segles més tard “Comunitat Valenciana”. “Déu los castigue ab sa divina justícia per haver venut i perdut i traït la terra” deia amb clarividència Mossen Porcar.

Els fets són ben coneguts. En 1600 Felip III li va fer a València el compliment de celebrar-hi el seu casament reial. Va arribar una comitiva fastuosa d’aristòcrates castellans, hi va haver grans festes i el poble ho va celebrar.

Felip III va prendre per esposa a Margarida d’Àustria al a hores d’ara desaparegut Palau del Real. I va marxar, deixant els castellans la ciutat feta una merda -hi ha testimonis documentats- i, per descomptat, amb els mateixos problemes que tenia quan hi van arribar.

a9

Quatre anys més tard el rei va convocar les Corts del Regne, per demanar diners, naturalment. L’economia estava malmesa però el demanat li va ser concedit al rei pels aristòcrates i prohoms locals a canvi de quatre càrrecs, dues medalles, un títol nobiliari i alguna concessió; encara que també -tema fonamental en aquell moment- que ajornara l’expulsió dels moriscs, sobre els quals descansava bona part de l’economia del regne.

Als cinc anys al rei se li va oblidar la promesa, i sota la pressió d’un clergat intolerant i una aristocràcia castellana molt més influent, els moriscs van ser expulsats. El regne va perdre un terç de la seua població i les conseqüències no es van fer esperar, gravíssims problemes de subministraments, inflació galopant, impagament de censos i finalment la fallida de la Taula de Canvis.

O siga, la ruïna absoluta del regne i del seu Cap i casal, ruïna de la que va trigar més d’un segle en recuperar-se. No va importar, el rei va concedir als aristòcrates el privilegi de l’impagament dels censos i la inexecutabilidad de les hipoteques que els garantien i assumpte conclòs.

Un cop més, quatre pilotes salvats i el poble valencià arruïnat. I llavors va arribar el pitjor: amb el Regne de València arruïnat va vindre Felip IV a convocar noves corts de tota la Corona d’Aragó en 1626: les dels aragonesos a Barbastre, les dels catalans a Lleida i les dels valencians a Montsó. Però Montsó no està en territori valencià, però no importava, al rei no li donava la gana desplaçar-se a València. I els seus furs a més s’havia negat a jurar.

Una delegació va anar a protestar per la discriminació que patia el Regne respecte a catalans i aragonesos, i la contestació del Comte-Duc d’Olivares ha passat a la Història: “es que tenemos a los valencianos por más muelles”.

a6

Les Corts eren una extorsió en tota regla: més diners, més imposts per sufragar les guerres de Castella per mig món. I és ací on comença una història molt trist que dura fins a dia d’avui. Perquè les Corts es van celebrar a Montsó, quatre personatgets del regne es van vendre una altra vegada per unes medalles i un parell de concessions menors, els imposts es van aprovar tot i la ruïna del Regne i el règim foral va quedar ja per sempre tocat de mort.

I pitjor encara: els aragonesos van resistir bastant bé i els catalans es van negar a celebrar les seues Corts a Lleida i van fer anar al rei fins a Barcelona, ​​on li van dir a quasi tot que no.

Bé va poder Felip III haver-li dit al seu fill allò de “amb els valencians el que voldré, amb els aragonesos el que podré, amb els catalans el que voldran”. Felip IV estava avisat qui érem i ho va demostrar.

Unes dècades més, ara ja amb la dinastia absolutista dels borbons, amb el decret de Nova Planta que va vindre desprès de la desfeta d’Almansa va arribar un nou sistema de recaptació de tributs centralitzat a Madrid.
Malgrat la unitat del sistema per a tot el territori d’Espanya, per als territoris de la Corona d’Aragó es va establir un impost que gravava particularment el seu territori.
A cadascú dels estats confederats, el nou impost prenia un nom diferent: a Catalunya va ser “el Cadastre”, a les Illes “la Talla”, en Aragó “l’Única contribució” i en el País Valencià “L’Equivalent”. Des del establiment de l’Equivalent, el País Valencià va esdevindre una colònia recaptatòria per a Castella.

Des d’aleshores i durant 308 anys s’han succeït dictadures i (breus) períodes de democràcia, governs de dretes i d’esquerres, monarquies i repúbliques. Durant tots ells el denominador comú sempre ha estat el de que s’ha perpetuar l’espoli de les terres valencianes.

Durant la dictadura franquista, els valencians pagàvem al règim per poder exportar taronges a Europa, a més de pagar els aranzels europeus. Una doble imposició, jo crec que única en tot el món.

Arran de la riuada de la ciutat de València de 1957 que va deixar-la devastada, la solució per desviar el riu Túria per fora de la ciutat (el Pla sud) es va finançar amb una sobrecàrrega impositiva per a tots els ciutadans de la ciutat de València a través dels segells de correus. L’Estat espanyol es rentava les mans.

L’any 1978, després de la dictadura franquista, es produeix una reforma fiscal que instaura l’IRPF. El 1980, amb l’aprovació de la LOFCA, s’iniciava el funcionament de “les aportacions a la solidaritat” inter-territorials.

El País Valencià va ser considerat durant molts anys, fins al 2004, com a regió objectiu 1, que era el reservat per al desenvolupament i l’ajust estructural de les regions menys desenvolupades, que comptaven amb una renda inferior al 75% de la renda europea. Però, al mateix temps, el País Valencià resultava ser contribuent net a les arques de l’Estat.
Es a dir, que hauríem de ser receptors de fons de solidaritat, però en canvi paguem més imposts dels que després rebiem en forma d’inversions de l’Estat, malgrat estar per baix de la mitjana de l’estat en PIB.

Quan en 2004 vam deixar de ser considerats per Europa com a regió objectiu 1, com a conseqüència de l’ampliació de la UE amb països de menys riquesa que l’Estat espanyol, la situació financera dels valencians es va agreujar encara més.

L’objectiu dels fons europeus, que era el d’avançar cap a la convergència europea, no només no es complia, sinó que paradoxalment els valencians avançàvem cada vegada més cap a la desconvergència, retrocedint posicions alhora que continuavem per sota de la mitjana de riquesa a l’Estat espanyol.

En una situació en què hauríem de col.locar-nos com a receptors nets en virtut del “desenvolupament harmònic” que propugna la LOFCA, continuem aportant fons a l’Estat i perdent capacitat de cobrir les nostres necessitats territorials.

Amb el pas dels anys, i amb les successives reformes fiscals hagudes a l’Estat espanyol, els valencians hem seguit perdent posicions i empobrint-nos cada vegada més. L’espoli estructural que patiem els valencians havia esdevingut crònic.

Però hi ha encara una altra via més de discriminació financera.
Un cop recaptats els impostos que graven als valencians, any rere any hem rebut en inversions molt menys recursos dels que hem aportat a l’Estat. L’espoli fiscal.
Cada any els valencians deixem de percebre uns 6.500 milions d’euros (al voltant d’un 6.3% del nostre PIB), impostos que paguem a Madrid i que després no s’inverteixen en el nostre territori. 

Per tant, cal tindre en compte que, a més del dèficit fiscal (diferència entre impostos que paguem i les inversions que rebem), hem d’afegir la progressiva pèrdua del PIB respecte a la mitjana de l’Estat, que són diners que els valencians hauríem d’haver rebut en concepte de “solidaritat”. És el que s’anomena “deute històric”, uns 16.000 milions d’euros.
Potser la primera fita que va indicar que aquesta situació ha començat a canviar, després d’anys de minses i genuflexes reclamacions inateses de l’anterior president de la Generalitat, Alberto Fabra, als seus caps de Madrid Montoro i Rajoy, el passat mes de juny l’actual, el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig va dir durant el seu discurs d’investidura, que “La Comunitat està exhausta d’ofrenar noves glòries a Espanya“.

La segona fita es va donar el passat 6 de octubre quan les Corts valencianes van celebrar un ple extraordinari, l’únic punt de l’ordre del qual era la recerca d’un acord unànim de tots els partits de la càmera per exigir al Govern central un finançament just per al País València. Acord què es va produir i que jo qualificaria d’històric.

Aquest acord el va reblar el President de la Generalitat quan durant el discurs institucional del passat Nou d’Octubre, Puig va dir que “el temps de les falses ofrenes s’ha acabat. Sense autonomia financera no hi ha autonomia política’. Clar i ras.

Però la cosa no va acabat ací. Tan sols unes hores després, Ximo Puig va advertir que portarà al Govern espanyol als tribunals si el president de l’Executiu espanyol, Mariano Rajoy, no respon la petició aquest mes d’octubre del Consell de mantenir una reunió per abordar el tema de el finançament autonòmic i altres assumptes que afecten als valencians.

Podrem ja creure’ns que quatre-cents anys després de la lapidària frase del Comte Duc d’Olivares, els valencians hem deixat per fi de ser “molls” davant l’espoli espanyol, econòmic i fiscal, crònic i històric, patit durant tants segles? Tant de bo pugam dir que ara sí ja va de bo.

València, a 15 d’octubre de 2015.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *