Una passejada per la Immediata, l’última línia defensiva de València en la GC espanyola.

Dissabte passat va clarejar un bell dia ben assolellat, encara que ventós, a València.

A les 8 i mitja del matí un grup de gent del Centre Excursionista de València ens trobàvem al costat de la vora de la mar a la platja de El Puig de Santa Maria (l’Horta Nord) a punt d’encetar un recorregut per la línia defensiva que es va traçar durant la Guerra Civil més pròxima a la ciutat de València, l’anomenada línia de El Puig-Carasols, coneguda també com la Immediata per la seua proximitat a la ciutat.

Ens acompanyava en el recorregut Edelmir Galdón, un historiador valencià expert en el tema, i més en particular en el que va ser el discórrer de la guerra arreu de les terres valencianes.

Edelmir, un autèntic erudit en la matèria, ha passat anys de la seua vida patejant pam a pam la geografia valenciana a la recerca d’aquests testimonis ocults, ignorats, silenciats i en moltes ocasions destruïts, com són les restes físiques que aquella guerra va deixar per la geografia valenciana.

Fruit d’aquesta tasca, Edelmir ha redescobert i tornat a posar al mapa per a la nostra i les futures generacions innombrables búnquers, trinxeres, refugis, nius de metralladores, llocs de tir, etc… que semblaven destinats a ser literalment engolits per la terra i desaparèixer per sempre de la memòria col·lectiva d’aquest país. Una cosa, per cert, amb què estarien encantats i ben satisfets els actuals governants de la Generalitat Valenciana i del govern d’Espanya.

Retrocedint en la història quasi 77 anys, concretament a la primavera de 1938, les tropes franquistes, trencat el front de Terol per Vinaròs, escomençaren a avançar cap a València, per la qual cosa el Govern republicà va haver de plantejar-se una nova estratègia defensiva. Desprès de construir la línea Matallana per terres de Castelló i del Javalambre de Terol (coneguda també com línea X-Y-Z), van decidir construir una altra línia de fortificacions en forma d’arc al voltant de la ciutat de València en què poder refugiar-se dels bombardejos i alhora poder contraatacar, per si de cas la línia X-Y-Z adès esmentada no era suficient per contenir l’avanç de les tropes de Franco.

Aquesta línia de fortificacions, la Immediata, tenia 26 km. de longitud i s’estenia des del punt en què ens trobàvem, a la platja de El Puig, fins Riba-roja del Túria, formant un ampli complex de trinxeres, búnquers, túnels, nius de metralladores i plataformes. Havia d’evitar els efectes de tenalla sobre la ciutat de València, alhora que es construia a una distància suficient per evitar que l’enemic poguera assetjar la població civil com ho havia fet a Madrid, des de la proximitat de la Casa de Campo. “Cal fortificar, i fortificar lluny. Si més no a una distància que impedisca als canons de llarg abast fer carn a la ciutat“, deia el Diari Adelante en la seua edició del 8 d’abril de 1938.

La Immediata, en el pitjor dels casos, hauria de permetre el replegament cap al sud de l’Exèrcit republicà de Llevant, evitant llançar a aquest contra el mar.

La defensa de València era fonamental per sostindre la República, ja que sense el seu auxili i dels queviures que entraven pel seu port hauria deixat a Madrid aïllada i en pèssimes condicions de proveïment, empitjorant, d’una manera substancial, les possibilitats de mantindre el govern de la II República. La defensa de València va permetre el seu sosteniment un any més, en els temps en què resistir -es deia- era vèncer.

Aquesta línia defensiva, concretament en el terme municipal de El Puig, encara conserva cinc punts de defensa, que eren precisament els que preteníem visitar durant el nostre recorregut. Un d’ells està a la costa, una bateria antiaèria que visitarem i que iniciava el nostre recorregut, i en el qual vam poder constatar el seu lamentable estat d’abandó i de manca de senyalització.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La resta de punts defensius es troben a les muntanyes del Cabeçolet, el Cabeç Bort, la muntanya de Santa Bàrbara i la muntanyeta del Castell, també coneguda com la Patà, famosa per celebrar-se l’Aplec independentista de El Puig de l’últim diumenge d’octubre, organitzat pel PSAN. I a ells ens vam dirigim després de visitar el punt d’inici de la línia al costat de la platja.

Les muntanyetes de Santa Bàrbara i de la Patà, situades al bell mig del poble de El Puig, van ser el nostre següent destí.

Allà vam poder visitar una successió de túnels, trinxeres i nius de metralladora en bon estat de conservació, principalment a la muntanyeta de la Patà. Recordem que aquesta línia es va poder construir lluny del front i no va arribar mai a estar activa, ja que l’avanç de les tropes franquistes des de Vinaròs cap a València va ser detingut amb èxit a la línia X-Y-Z traçada aproximadament 30 km. més al nord, i en el qual el front es va mantindre fix fins a la fi de la guerra, quan les tropes republicanes van abandonar les seues posicions i van fugir en desbandada, veient que la guerra estava irremedialement perduda. Va ser aleshores quan les tropes franquistes van poder superar la línia i arribar a València sense trobar pràcticament cap oposición. D’ací el perfecte estat en què es troben actualment, com es pot observar en les fotos adjuntes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Desprès de la Patà ens varem dirigir cap a la muntanya del Cabeçolet, travessant interminables extensions de camps de tarongers, tan caractarístics d’aquest sector de l’horta que envolta València.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cabeçolet és un monticle situat entre els centres de resistència de la muntanyeta de la Patà i la Cartoixa. Amb unes dimensions aproximades d’uns 45 m de diàmetre, va ser convertit en un autèntic fortí, fruit de l’esforç fortificador del Consell Provincial de València. Actualment es poden apreciar mig centenar de metres de galeries blindades mitjançant l’ús de formigó, que donen cabuda a 18 llocs de tirador i almenys dos casamates per assentament de metralladores.

Aquestes fortificacions batien des del SE fins al NE, permetent crear una barrera de foc efectiva, no només davant un atac frontal, sinó també davant de qualsevol intent de penetració a través dels seus flancs.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cabeçolet, juntament amb els centres de resistència veïns, permetien el foc creuat, convertint el sector en un sac de foc i, en definitiva, fent realitat la idea tan perseguida pel Consell Provincial d’aconseguir una muralla inexpugnable que defensara la seua capital.

Lamentablement part de la muntanya va ser sacrificada per construir la línia fèrria València-Barcelona, destruint-se part de les galeries. Una mostra més de la nul.la sensibilitat sobre la matèria dels succesius governants de la Moncloa, que volen invisibilitzar, sinó soterrar, qualseol record d’aquell periode històric tan fructifer i encoratjador en moltes coses per a la societat espanyola d’aleshores.

Un cop visitat el Cabeçolet, ens varem dirigim cap al nostre últim destí, el Cabeç Bord.

Allà vam poder visitar aquesta magnífica i complexa posició defensiva, una succesió de galeries cavades majoritàriament a pic i pala a la roca de la muntanya, de trinxeres, de nius de metralladores amb les seues basses d’aigua per a la refrigeració dels canons, així com nombrosos refugis i ramals de comunicació transversals que van quedar inacabades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Moltes de les posicions van ser destruïdes pel bàndol franquista després de finalitzar la II Guerra mundial. Franco va ordenar que es conservaren fins llavors per poder ser utilitzades per les seues tropes en cas d’una possible invasió aliada d’Espanya que mai va arribar. Però una volta acabat el conflicte, van ser destruïts.

I allà, entre les trinxeres del Cabeç Bord, vam menjar un entrepà abans de finalitzar el nostre recorregut per un interessantíssim patrimoni històric, en la seua major part deliberadament invisibilitzat, abandonat i, quan no, destruït pels actuals governants del País València i de l’estat espanyol, què es reivindiquen com els legítims successors dels vencedors d’aquella bàrbara guerra incivil.

València, a 16 de febrer de 2015.

Un pensament a “Una passejada per la Immediata, l’última línia defensiva de València en la GC espanyola.

  1. Les ocultacions i amnèsies del període de la [les] guerra [es] i la dictadura no són exclusivitats del PP. Una certa esquerra (PSOEs i IUs, entre altres) també s’han afegit al cor de la destrucció de tot símbol que pugui recordar [i, per tant, poder meditar-ne i ser-ne crítics] a aquells temps i les vivències dels qui en van tocar-hi viure.
    Molts es pensen que treient el símbol falangista del jou i les fletxes de les façanes dels edificis “de protección oficial”, o passar pàgina de l’aliga franquista de l’exemplar de la Constitución española al Parlament europeu, els mals inherents al feixisme, la dictadura i la guerra desapareixeran… I crec que és al contrari. Qui prèn els símbols com a font, com a fonament d’alguna situació o idea no volguda i estimada, fa el mateix que l’estruç quan amaga el cap sota el terra. En això, també tindríem d’aprendre dels alemanys, francesos i polonesos.

    He trobat molt interessant el seu artícle, malgrat ser contrari a aquestes guerres i exercits, crec que s’ha de fer un treball de manteniment i restauració, i -per a mi molt més important- també de “donar la paraula” a les persones que es van veure, molts cops, sotmeses a l’assassinat dels altres pel sol fet d’obeir les ordres d’uns criminals (i si no els obeies, et trobaves en seriós perill de perdre la vida física).

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *