La Constitució avortada.

Les lleis espanyoles en general, i la Constitució espanyola del 1978 en particular, han estat des de l’inici de la transició en mans d’un Congrés i d’un Senat dissenyats ex procés per consagrar un règim bipartidista hereu de la Restauració borbònica del XIX.

Un regim instaurat per a servir els interessos econòmics i financers de les mateixes oligarquies que dominaven el país durant el franquisme, això sí, amb l’aparença d’una democràcia plenament homologable en el conjunt de les democràcies representatives del món occidental sorgides en acabar la II GM.

El resultat d’aquesta magistral jugada, vista ja amb una perspectiva històrica de 36 anys, s’ajusta plenament al que s’esperava d’ella. No solament els dos partits han privatitzat una bona part dels recursos de l’Estat, lliurant-los a preus quasi de saldo a les empreses dirigides per aquestes oligarquies, sinó que també han legislat per imposar un neoliberalisme castís, una versió cutre-madrilenya del sistema econòmic de lliure mercat, amb totes les seues conseqüències.

I aquestes han estat, entre d’altres, l’augment de la bretxa social en la societat espanyola, els imposts cada vegada més regressius, l’evasió fiscal perpetrada per les classes dominants, el rebuig a qualsevol indici de democràcia participativa popular, bé siga a través de referèndums o a través de l’acceptació de les Iniciatives legislatives populars, o la cada vegada més acusada recentralització dels poders de l’estat, buidant contingut l’esperit del “cafè per a tothom” autonòmic, per anar restaurant novament el de l’ “una-grande-y-libre” del règim precedent, però amb un bonic embolcall rematat amb un preciós llacet decoratiu on es pot llegir amb lletres d’or la paraula “democràcia”.

Perquè el punt clau de la questió és el fet de què els drets i les llibertats que s’arrepleguen en aquesta Constitució postfranquista queden exposats a la lliure voluntat de la casta política del bipartidisme governant, què, mitjançant lleis orgàniques i reials decrets, desvirtua i ignora quan li ve en gana aquests drets i llibertats en funció de la seua pròpia i esbiaixada interpretació dels mateixos.

Però tot açò no és gens casual. Més bé aquesta Constitució d’aparences va ser dissenyada ex processo per a tal fi. Es a dir, és pur paper mullat, una Constitució que va nàixer ja avortada des del primer dia en què va veure la llum.

La participació ciutadana en la presa de decisions que afecten a tota la col·lectivitat, denota la qualitat d’un sistema democràtic i afecta el grau de compromís que les persones adquireixen amb ell. De la major o menor distància que hi haja entre la ciutadania i els nuclis de poder, del foment o no d’eines democràtiques que vagin més enllà d’escollir als seus representants polítics cada quatre anys-i-prou, dependrà una major implicació i identificació de les persones amb el sistema, en definitiva una major cultura democràtica.

Així, mentre que la Constitució republicana de 1931 semblava cercar una ciutadania participativa i compromesa amb la gestió de la res pública”, el text de la del 1978 prefereix limitar la participació ciutadana a l’elecció dels governants, els parlamentaris i els representants polítics. Parlant clar, fica a les guineus a la cura del corral de les gallines. Als elements constitutius del bipartidisme que assegura la continuïtat del domini econòmic i financer de les velles (i de les noves) oligarquies estructurades al voltant de Madrid, ciutat convertida des del segle XVIII en la capital total de l’estat-nació espanyol, en el seu centre de poder absolut polític, judicial, militar, científic, administratiu, econòmic, financer i empresarial. I per adonar-se’n no cal més que veure, a més a més, l’estructura absolutament radial de les infraestructures comunicatives espanyoles. La majoria d’autopistes, autovies i AVEs convergeixen a Madrid, el veritable Km.0 de l’estat unitari i unitarista.

Un altre fet que crida profundament l’atenció de l’actual Constitució espanyola és el subdesenvolupament dels drets ciutadans que propugna. Tornant a la comparació amb la constitució republicana, aquesta va comportar la incorporació dels anomenats drets econòmics i socials, incloent-hi específiques referències als grups i col·lectius més desfavorits de la societat de l’època: les dones, els treballadors o la gent de la tercera edat, entre d’altres. El resultat d’allò va ser la constitucionalització de l’elenc de drets probablement més ampli de la història constitucional espanyola.

La Constitució de 1978, per la seua banda, hi introdueix també un extens catàleg de drets econòmics, socials i culturals, però ordenats segons un nivell de protecció que l’Estat els atorga. En el tercer i últim esglaó de drets, la Constitució del 78 fa referència als ‘Principis rectors de la política social i econòmica’. Dins d’aquests principis hi inclou el “progrés social i econòmic”, la garantia de “l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació”, el dret a la “protecció de la salut” o “l’accés a la cultura” i la promoció de “la ciència i la investigació científica i tècnica en benefici de l’interès general”, entre d’altres.

Malgrat la suea inclusió en el text constitucional, aquests suposats drets de la ciutadania espanyola no gaudeixen d’empar judicial, atès que només podran ser al·legats davant la jurisdicció ordinària d’acord amb el que disposen les lleis que els desenvolupen, segons l’article 53.3. Però feta la llei, feta la trampa, perquè la legislació que desenvolupa aquests suposats drets no és un requisit necessari per a la seua regulació.

Que vol dir açò? Ni més ni menys que aquests drets econòmics i socials arreplegats en la “carta magna” de tots els espanyols queden reduïts a principis o valors que inspiraran (o no) les polítiques del poder executiu, però sense que cap precepte constitucional obligue a implementar-los. I la Constitució no preveu mecanismes de control de la inacció del Govern, excepte els propis de la responsabilitat política que es manifesten a les urnes. És a dir, que només de forma retòrica pot parlar-se de drets si no generen obligacions que puguen ser exigides davant un tribunal.

Per contra, la Constitució de 1931 va abrigar una visió integral dels drets, sense establir-hi diferents graus de protecció en funció d’una major o menor rellevància, atorgant a tots ells el mateix estatut jurídic.

Per adonar-se de tot això, només cal llegir l’articulat de l’actual Constitució amb una mínima visió crítica i, alhora, guaitar al nostre voltant per comprovar quin es el grau real de compliment d’alguns dels seus articles més assenyats i progressistes. Fem-hi una ullada:

-Milions de famílies espanyoles són a la pobresa o fregant-la (Article 39-1: Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família).

-Quasi cinc milions de persones estan desocupades, amb un 24% d’atur oficial a tot l’Estat. El nivell salarial de molts treballadors és miserable. (Article 35-1: Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família, sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe).

-Més del 50 % dels joves que han acabat els seus estudis estan desocupats. Gran quantitat d’ells han d’emigrar a altres països a buscar una feina que se’ls nega ací. (Article 48: Els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural).

-Desenes de milers de desnonaments i desenes de suïcidis per aquesta esgarrifosa situació. El 82 % dels habitatges desnonats eren la llar d’almenys un menor d’edat. L’especulació amb l’habitatge, afavorida per la legislació espanyola, ha enriquit a un sector de la casta financera espanyola. Els habitatges procedents dels desnonaments, en poder dels bancs, són venuts a preus de ganga a fons d’inversió voltors i a inversors estrangers. (Article 47: Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics) (Article 33-3: Ningú podrà ser privat dels seus béns i drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb el que disposen les lleis).

-Co-pagamens, re-pagaments i privatitzacions del serveis públics de salut. Desenes de milers d’immigrants exclosos del sistema de Seguretat Social (Article 41: Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat , especialment en cas de desocupació. La assistència i prestacions complementàries seran lliure) (Article 43.1: Es reconeix el dret a la protecció de la salut).

-Retallades brutals en l’ensenyament públic, a les beques i, alhora, subvencions milionàries a l’educació privada (Article 27-1: Tots tenen el dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenyament).

-Els serveis socials descapitalitzats, les polítiques d’igualtat derruïdes, les persones discapacitades i les seues col.laboradores abandonades per l’Estat (Article 31.2: La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics i la programació i execució respondran als criteris d’eficiència i economia).

-La cultura abandonada pels organismes oficials i en la misèria. La pujada de l’IVA fins al 21% en les entrades a cinemes, teatres, concerts i exposicions ha convertit l’estat espanyol en el país amb un IVA cultural més alt. França, per exemple, en té el 5,5%, Alemanya el 7%, Itàlia el 10% i Portugal o Grècia el 13 %. (Article 44.1: Els poders públics promouran i tutelaran l’ accés a la cultura, a la qual tots tenen dret).

-Les polítiques d’R+D+I estan en retrocés. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la inversió en recerca i desenvolupament va caure un 2,8 per cent l’any passat. El percentatge del producte interior brut que Espanya dedica a ciència cau al 1,33%, mentre la mitjana europea és el 2 per cent (Article 44.2: Els poders públics promouran la ciència i la investigació científica i tècnica en benefici de l’interès general).

-La justícia universal i gratuïta desmuntada. La independència de la Justícia no existeix. El Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional es componen al dictat dels partits polítics majoritaris, es a dir, del bi-partit. Els fiscals actuen sistemàticament com una extensió del govern de torn, obrant segons els seus dictats polítics. No cal més que veure el que ha passat amb la consulta del 9-N (Article 14: Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social) (Article 117: La justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels Jutges i Magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei).

-La fiscalitat ha estat estructurada per què les grans fortunes, les grans empreses i la banca paguen poc o res i les classes mitjanes i populars paguen quasi tot. El frau i l’evasió fiscal dels rics i les grans empreses són els més alts de l’UE (Article 31-1: Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seua capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori).

-El crac bancari, obra dels seus excessos i de l’avarícia, ha estat propiciat per una legislació permissiva, que ha finançat amb milers de milions d’euros que pagarem els ciutadans del carrer. La banca espanyola haurà rebut des del principi del procés de reestructuració del sector ajudes per valor de més de 100 mil milions d’euros. Traient comptes, cada ciutadà ha aportat quasi 1.900 d’euros al sanejament de la banca (Article 128: Tota la riquesa del país en les seues diverses formes, i siga quina siga la seua titularitat, resta subordinada a l’interès general)
-L’església catòlica rep un tracte privilegiat. Espanya continua sent, de facto, un país nacional-catòlic, malgrat el quasi 40 anys de mort Franco (Article 16-3: Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions).

-Els mitjans de comunicació públics controlats, censurats i clausurats. El mitjans privats concentrats en mans d’uns pocs grans grups empressarials (Article 20: La llei regularà l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l’Estat o de qualsevol ens públic, i garantirà l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d’Espanya).

-La diversitat lingüística i la plurinacionalitat de l’Estat injuriada i assetjada (Article 3-2: La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció).

-Les manifestacions i legítimes protestes ciutadanes restringides i criminalitzades amb la nova llei d’(in)seguretat ciutadana (Article 21-1: Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. L’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia).

Cal continuar-hi? Molts la veneren com si fora la taula dels deu manaments, però en realitat no va arribar mai a nàixer. Però no importa, només l’han volgut i a hores d’ara la fan servir per perpetuar un regim polític de definició democràtica formal, però tardo-franquista d’essència i contingut.

València, a 6 de desembre de 2014.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *