La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
El País Valencià ja és Gaza.
He escoltat els últims minuts de Catalunya Ràdio. He arribat a casa quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre, i en aqueix moment li estaven fent una curta entrevista a Joan Francesc Mira, president d’ACPV.
Quan les seues paraules van acabar, el locutor va indicar que eren les vuit en punt del vespre, i que en aqueix moment el País Valencià perdia l’últim mitjà de comunicació en català, la seua llengua pròpia.
I efectivament, així ha estat. Els senyals horaris de les vuit han donat pas al silenci absolut.
En aqueix precís moment el País Valencià quedava definitivament aïllat de la comunitat mediàtica catalana i es convertia en una nova Gaza, un territori aïllat deliberadament per terra, mar i aire per l’acció d’uns, i la inacció o la complicitat passiva d’altres.
Tot va començar en febrer de 2011. Primer van tancar TV3 i la resta dels canals de la televisió pública de Catalunya. Van ser quatre canals de la graella que durant 25 anys havien arribat amb normalitat a les llars valencianes.
Després li va tocar el torn a la ràdio i a la televisió valencianes. Tres canals de televisió i dos de ràdio fets desaparèixer per un govern antivalencià que a hores d’ara ocupa amb vergonya i indignitat la nostra Generalitat.
I ahir mateix el govern espanyol, amb la necessària complicitat del govern d’antivalencians d’ací, ha completat la desfeta: ha fet tancar a ACPV les ones de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, també després de dues dècades d’emissions ininterrompudes arreu de les terres valencianes.
En total onze canals en català què han emmudit tot just en 3 anys, deixant el País Valencià fet un erm comunicatiu i aïllat de ràdio i televisió del seu marc nacional natural, els Països Catalans.
Sense dubtes, aquests esdeveniments formen part d’una guerra, bruta però calculada, contra el nostre poble, engegada (no ara) amb l’objectiu d’assimilar-nos, encara més per si no fóra poc, als usos, costums i a la llengua castellanes, tal i com va fer Felipe V fa 306 anys amb el nostre antic regne, “por derecho de conquista”.
Però, al meu parer, el que va passar ahir té una doble lectura, seguint una mateixa estratègia, duta a cau pel govern espanyol, de menyspreu i aniquilació de la llengua catalana.
El tancament de TV3, ara fa quasi tres anys, i el de Catalunya Ràdio a hores d’ara, són fets (gens atzarosos) que no tenen una altra finalitat més que la d’“impermeabilitzar” l’espai televisiu i radiofònic del Principat portes enfora, precisament ara (oh, casualitat!) que el dret a decidir i el procés cap a la independència es debaten constantment en els mitjans de comunicació espanyols i catalans. Però si silencies un, només escoltaràs el que diu l’altre…
Els atacs a la unitat de la llengua catalana (i a la unitat nacional del nostre poble) que s’estan produint, tant al País Valencià com a Aragó (LAPAO) i a les Illes, també en aquests darrers mesos (oh, una altra casualitat!), no tenen al meu parer un altre propòsit més que el de esquarterar-la i circumscriure-la “estrictament” a l’àmbit territorial del Principat, seguint la mateixa tàctica d’”impermeabilitzar” des de fora el territori de les quatre províncies de Catalunya.
Aquests atacs formen part de la mateixa estratègia què s’està utilitzant al País Valencià, una estratègia que pretén aïllar els dos territoris entre si, però alhora al Principat de la resta de territoris veïns què amb els què comparteix llengua i cultura.
És a dir, clarament es pretén evitar qualsevol indici de “contagi” amb el moviment popular independentista que s’està produint a Catalunya, aïllant-la lingüística (culturalment) i mediàticament de la resta dels Països Catalans.
Una estratègia engegada amb un únic objectiu: aturar el procés sobiranista engegat al Principat i assimilar la nostra llengua i cultura pròpies a la llengua i la cultura dominants en l’actual nació castellà-espanyola, amb un clar rerefons polític d’assimilació nacional català per part d’un Estat castellà-espanyol de concepció inequívocament unitària i jacobina.
Patraix, València (L’Horta), a 22 de gener de 2014.