La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La Comissió d’experts sobre el finançament crida a la “rebel.lió” (responsable!?) dels valencians.
Però no és l’únic informe. Perquè el President Fabra també va encarregar als premis Jaume I d’economia un altre sobre la mateixa qüestió, que s’espera que estiga disponible en poc de temps.
El que ha revelat l’esmentada Comissió d’experts no és res de nou sota el sol, res que no sapiguem ja per activa i per passiva des de fa molts anys i de forma fefaent des de que al juliol de 2008 el govern de Zapatero va fer públic un estudi de l’Institut d’Estudis Fiscals referit a l’any 2005, en què es posava de manifest l’espoli fiscal sistèmic que patim els valencians (juntament amb altres territoris com Catalunya i Balears), en aquell moment xifrat en 2.838 milions d’euros anuals.
Això sí, els experts han posat una xifra molt concreta al deute històric acumulat només en poc més d’una dècada, concretament entre 2001 i 2012: 10.918 milions d’euros deixats d’ingressar, més 2.531 milions pels interessos pagats com a conseqüència d’aquesta injusta càrrega.
En total 13.449 milions d’euros.
Però jo em pregunte: una “rebel.lió” contra qui? Contra els que ens espolien o contra els què conscientment l’emparen, tot i sent elegits pels valencians?
Perquè, al meu parer, no cap una altra cosa que no siga rebel.lar-se contra la ignomínia dels que, coneixent perfectament aquesta situació i havent d’actuar en defensa legítima dels interessos del país i dels ciutadans als quals han de representar, traeixen la seua confiança i es posicionen políticament del costat d’aquells que perpetuen el nostre espoli històric per part de l’Estat espanyol.
Són aquests que alhora empren un llenguatge en les seues declaracions públiques que podríem qualificar d’orwelià (un llenguatge que consisteix bàsicament en defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora) per tal de mantindre enganyada a la gent, fent-los creure que defensen una cosa quan els fets demostren just tot el contrari.
I els fets són clars, molt clars:
El passat mes de febrer el diputat d’EUPV Ricardo Sixto presentà una Proposta de Resolució al Congres espanyol en la que instava al Govern espanyol a que encetara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les CCAA per tal de corregir els desequilibris existents, i en concret per “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la Comunitat autònoma valenciana”. La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.
Just aquest deute que ara els experts han xifrat en 13.449 milions d’euros.
Doncs bé, en aquell moment tots els diputats del PP valencians al Parlament espanyol van votar en contra d’aquesta proposta, amb la resta dels diputats del seu partit i els d’UPyD.
El 23 de maig EUPV va presentar una moció en el Parlament valencià en què plantejava exigir al Govern central l’obertura immediata del procés de revisió del model de finançament autonòmic i de la negociació per al reconeixement del deute històric. La moció va ser també recolzada pel PSPV i Compromís.
Novament la moció va resultar rebutjada pel PPCV, argumentat que aquesta moció resultava ser “una censura al Govern “(sic). Una diputada del PP va dir després de la votació que “Volem un finançament adequat per a la Comunitat, i per descomptat es va a reivindicar en temps i forma”!?
Però el remat a tota aquesta mentida, desvergonya i manca de respecte a tot el poble valencià tingué lloc just la setmana passada, quan el PPCV prengué la decisió de demanar que s’ajornara novament, per tercera vegada, la votació que anava a tindre lloc al Congrés dels Diputats espanyol en què s’hauria de haver posat en marxa l’aprovació de la reforma de l’Estatut valencià. La seua disposició addicional primera estableix que la Generalitat haurà de rebre inversions de l’Estat central en funció de la seua població. En aquest moment n’estem rebent com si tinguérem un milió d’habitants menys.
La votació que el govern espanyol haguera rebutjat amb seguretat, aconsellat per un informe del seu Ministeri d’Hisenda, haguera posat de nou en evidència el vot contrari als interessos valencians dels propis diputats del PP valencià, en un acte d’obediència cega al seu partit.
La raó per demanar aquest ajornament va ser tan ridícula com impresentable: volien vincular el tràmit d’aquesta iniciativa a la negociació per reduir el nombre de diputats de les Corts, que també obligaria a canviar l’Estatut però que té, a hores d’ara, poques possibilitats de tirar endavant. Un assumpte, per cert, en el qual està molt interessat en el PP per implantar un sistema que llastraria l’avanç de les minories i li podria afavorir electoralment fins i tot amb un retrocés a les urnes. «L’objectiu és ratificar conjuntament en referèndum per reduir costos», van dir els populars valencians per justificar-se.
Tot açò no fa més què mostrar la desvergonya, el menyspreu i la deslleialtat del govern valencià cap als valencians, alhora que fa pales el nul pes de Fabra i del seu govern a Madrid, lligat de peus i mans per alçar la veu de la reivindicació en tant que el Consell «viu» de les contínues injeccions econòmiques que rep de Hisenda, de l’almoina de Madrid, d’uns diners què són legítimament nostres.
Patraix, València (L’Horta), a 18 de setembre de 2013.