Neollengua: el nou idioma d’arrels orwelians utilitzat pel PP valencià.

Dijous passat el periodista valencià Antoni Rubio publicà al diari digital “La Veu del País Valencià” un excel.lent article en què qualificava de “paradigmes del doblepensar” als mitjans de comunicació oficialistes de l’Estat espanyol.

Aquesta afirmació es basava en el tractament desigual que aquests mitjans apliquen a l’hora de qualificar determinats fets o actuacions, com per exemple els referents a la memòria històrica, per als que retirar una estàtua de Franco o col.locar una placa per a recordar els afusellats republicans o condemnar el franquisme és remoure el passat i enfrontar als espanyols, però homenatjar la División Azul, gastar-se 280.000 euros en endreçar la tomba de Franco o subvencionar la Fundació Francisco Franco és, en canvi, una cosa ben normal.

Antoni Rubio comparava aquests fets amb la situació què imaginava George Orwell en la seua famosa novel.la 1984, en la què l’autor britànic va imaginar la neollengua, un nou idioma desenvolupat a partir de l’anglès amb la fi de controlar i minimitzar el pensament dels ciutadans, un disseny de llengua pensat en el context d’un règim autoritari a l’estil del segle XX.
Rubio assenyalava en el seu article que un dels conceptes més treballats, esfereïdors i laberíntics de la neollengua és el doblepensar, què consisteix bàsicament en defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora. Un argument irrebatible per contradictori i alhora eficaç per a convèncer de quasevol cosa.

Dit tot això, m’atreviria a dir que dijous passat vam assistir a les Corts Valencianes a una posada en escena d’aquest tipus de comunicació orweliana per part dels parlamentaris del PPCV, amb motiu de la presentació d’una moció d’Esquerra Unida que plantejava exigir al Govern central l’obertura immediata del procés de revisió del model de finançament autonòmic i de la negociació per al reconeixement del deute històric.

Tot seguit passe a explicar el per què del meu raonament.

Des de l’arribada d’Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat fa ara tot just un any, substituint al dimitit i ben vestit Francisco Camps, el to del discurs de Fabra i d’alguns membres del seu govern ha anat “in crescendo” en el sentit de reclamar un major finançament per a la que ells anomenen la “Comunitat”,  i per a mi el País Valencià.

Així podem veure com el passat mes de novembre, el llavors Conseller d’Hisenda i Administració Pública José Manuel Vela va declarar al Consell que no estava disposat a aguantar «ni un any més aquest model de finançament», que va qualificar d’intolerable i injust.
Aquestes paraules van ser recolzades al dia següent pel Vicepresident del Consell, José Ciscar, qui va dir que l’objectiu és «que la situació és resolga com més aviat millor. És veritat que el Ministeri d’Hisenda ja està treballant en un nou model de finançament, però el Govern valencià va insistir en que si pot estar el 2013, que no siga el 2014».

En febrer d’enguany va ser el president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, aqueix mateix home que feia cara de circumstàncies i silenci per resposta enfront de les insistents preguntes de Jordi Évole davant les càmeres de La Sexta per l’accident del Metro a València, qui en una intervenció com a ponent al Fòrum Europa Tribuna Mediterrània a València, va demanar a l’Estat la condonació del 11.000 milions d’euros del deute històric i un canvi del model de finançament que perjudicava als valencians.

Doncs bé, tan sol un dia abans que Juan Cotino fera aquestes declaracions, Ricardo Sixto, diputat d’EUPV, havia presentat una Proposta de Resolució al Congres espanyol en la que instava al Govern espanyol a que encetara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les Comunitats Autònomes per tal de corregir els desequilibris existents, i en concret per “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la comunitat autònoma valenciana”.
La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.

Doncs bé, tots els diputats del PP valencians al Parlament espanyol van mostrar fer gala d’un perfecte coneixement del llenguatge orwelià quan van votar en contra d’aquesta proposta, amb la resta dels diputats del seu partit i dels d’UPyD.

Així doncs, una proposta que reflectia fidelment les reivindicacions realitzades públicament pels membres de la cúpula del PP valencià, havia estat rebutjada pels propis diputats del PP valencians al Parlament espanyol. Recordeu quina era  la funció de la neollengua?: el doblepensar, defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora… el parlamentaris valencians del PP l’havien interpretat a la perfecció!

Davant d’aquest insòlit fet no hi van haver declaracions ni cap reacció per part del PPCV. Amb el que havia passat van demostrar un perfecte coneixement i utilització de l’idioma de la neollengua quan millor els ve, o quan més els interessa.

Ara peguem un xicotet salt en el temps i ens situem en aquest mes de maig, quan el secretari d’Estat d’Administracions Públiques, Antonio Beteta, va assistir a una jornada organitzada pel Col.legi d’Economistes de València.
En ella el número dos del ministre Montoro va dir que el nou sistema de finançament autonòmic no estaria fins a mitjans de 2015, i va posar en dubte la possibilitat que les comunitats autònomes puguen acollir-se a un sostre de dèficit a la carta.

Aquestes declaracions suposaven una punyalada per l’esquena per al govern valencià, ja que tiraven per terra precisament les dues principals reivindicacions que el mateix president Fabra havia vingut realitzant repetidament en els últims mesos.

La reacció del propi President es va produir passades tan sols 24 hores de les declaracions de Beteta.

Fabra va tornar a declarar que el nou sistema de finançament autonòmic hauria d’estar llest l’u de gener de 2014, alhora que insistia que si el País Valencià haguera rebut el mateix que altres autonomies, com Extremadura o Cantàbria, hauria complert l’objectiu marcat, fins i tot amb superàvit, i no hauria arribat a una desviació del 3,5% perquè el finançament actual «no cobreix ni el 85% de les despeses de Sanitat ni Educació», tot i que som «de les més eficients».

Aquestes paraules van ser rematades al dia següent pel vicepresident José Ciscar, quan va declarar que el president valencià seria “completament inflexible” perquè el nou sistema de finançament autonòmic es revise “immediatament, com més aviat millor”, i que aquesta exigència l’anaven a defensar “en tots els fòrums on s’haja de plantejar, com en el pròxim Consell de Política Fiscal i Financera”.
Així mateix declarava respecte al repartiment del dèficit que “el més just” és que s’efectuï “de manera asimètrica, no lineal. No admetem el debat entre comunitats complidores i incomplidores perquè tots no estem en igualtat de condicions. El que algunes comunitats demanen és que la línia de eixida siga la mateixa per a totes, però les comunitats que corren pel carril exterior, les que tenen menys finançament, han de fer més metres per obtindre el mateix resultat “, per acabar dient que” aquesta situació d’injustícia no pot continuar i és un assumpte capital per a la Comunitat Valenciana i altres comunitats, i s’ha de resoldre”.

Les declaracions del govern valencià mostraven el seu total desacord amb les realitzades per Antonio Beteta, alhora que confirmaven que el canvi immediat del model de finançament i la necessitat de comptar amb un dèficit asimètric per a les CCAA continuaven sent les dues principals reivindicacions financeres valencianes cap al govern de Madrid.

Doncs bé, aquest passat dijous 23 de maig, EUPV va presentar una moció en el Parlament valencià en què plantejava exigir al Govern central l’obertura immediata del procés de revisió del model de finançament autonòmic i de la negociació per al reconeixement del deute històric.

La moció era recolzada pel PSPV i Compromís, què també plantejava que es feren públiques en quinze dies les conclusions de la comissió d’experts de Les Corts sobre el nou model de finançament, i que a partir d’aquest document es plantejara en un mes una proposta de reforma del model consensuada.

Així, doncs, el que hauria d’haver estat una aprovació unànim d’aquesta moció per part de tota la Cambra valenciana, d’acord amb les repetides reivindicacions del Consell, va resultar que va ser rebutjada pel PPCV, argumentat que aquesta moció resultava ser “una censura al Govern “(sic). Una diputada del PP concloïa dient que “Volem un finançament adequat per a la Comunitat, i per descomptat es va a reivindicar en temps i forma”!?

Novament els diputats del PP, aquest cop a les Corts, havien mudat el seu llenguatge del castellà habitual (perquè el valencià la majoria d’ells no semblen ni conèixer-ho, ja que mai el parlen) a l’idioma neollengua, en una nova manifestació del doblepensar.
 

Tota una lliçó magistral d’expressió orweliana que ni el mateix George Orwell hagués imaginat que s’haguera pogut produir per aquestes ribes del mediterrani de manera tan perfecta 70 anys després d’escriure la seua novel.la!

Patraix, València, a 26 de maig de 2013.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *