Passos lleugers
És el títol de la traducció al català d’un llibre de Dacia Maraini, de la qual no n’havia sentit parlar fins ara. El llibre recull huit textos teatrals, molt breus, i un poema africà anònim que l’autora ha adaptat: L’Adormida. Testimonis de dones encara presoneres de la discriminació històrica i familiar, diu l’autora.
L’embolcall bonic de l’edició i el títol et fan pensar que serà una lectura lleugera, però res més lluny de la realitat.
És llegeix ràpid, sí, però és digereix molt lentament.
Les històries se’t queden allotjades entre l’estomac i el cervell com diuen, els que escriuen, que ocorre quan t’enamores. I és que acabes enamorant-te d’aquestes dones.
Dones que a més a més reconeixes a la realitat del dia a dia, ben lluny de la ficció narrativa, i per això voldries veure-les als escenaris dels instituts del món sencer, donant-los milions de noves vides, on pogueren alçar la seua veu a les noves generacions.
El que sòl passar és que són les dones que no tenen motius i acaben des-enamorades les únique que alçen la veu.
Per què d’enamorament transvalsats en poder patir tots, com el qui té per a menjar menja i el qu no es mor de gana.
que el llibre no parla d’amor, la que s’ha enamorat sóc jo. A veure si ens aclarim.