Antecedents
S’acostava el Nadal de 1967. Vaig arribar a casa cansat. Feia pocs mesos que havia tornat de França, on hi vaig passar quatre anys desenvolupant una tesi doctoral que, si he de ser sincer, no m’interessava gaire, però que em va servir per aprofundir en el coneixement de la llengua i la cultura franceses.
En tornar, vaig anar a viure a casa dels meus pares, on vaig néixer, al carrer del Rosselló, entre els de Viladomat i de Calàbria, al costat de l’editorial Gustavo Gili, on el poeta Juan Eduardo Cirlot hi feia feina i ara es un centre Amazon.
Era un d’aquells pisos llargs i estrets, amb davant i darrere i el servei a la galeria. L’edifici es va acabar de construir l’any 1939 i els meus pares s’hi van instal·lar quan es van casar, a la primeria de setembre d’aquell any. A l’escala, hi vivia gent de classe mitjana que pagava un lloguer raonable per a l’època. El pis, un cinquè, tenia unes vistes privilegiades, ja que s’hi veien Montjuïc i el Tibidabo i, a l’altra banda del carrer, les instal·lacions del Club Esportiu Laietà.
Des del petit balcó de l’habitació dels meus pares, havia vist jugar figures històriques del bàsquet i de l’hoquei sobre patins, com Eduard Kucharski, Jordi Trias, Tito Mas, Josep Soteras, Manel Puigbó i molts d’altres, els noms dels quals ara no recordo.
Jo tenia aleshores 27 anys i una situació professional amb un cert futur, ja que, des que vaig tornar a Barcelona, havia començat a treballar al laboratori d’aplicacions de la filial d’una multinacional holandesa molt coneguda del camp de l’electricitat i l’electrònica.
Pel que fa a la meva vida personal, intentava refer uns lligams socials que quatre anys d’absència havien deixat clarament afeblits.
En tornar de França, va quedar a Tolosa de Llenguadoc, acabant els seus estudis de secretariat, la Colette, una noia amb la qual havíem fet projectes de futur i amb la qual ens continuàvem veient, més o menys, un parell de cops al mes, fos a Catalunya o a la seva terra.
D’altra banda, dels meus tres millors amics del col·legi, dos s’havien casat: un, l’Ignasi, treballava com a psiquiatre infantil a Ginebra, i l’altre, el Jordi, que començava a exercir d’arquitecte, anava molt atabalat i no ens vèiem gaire. Amb el tercer, l’Amadeu, ens vèiem més sovint, però estava embrancat fent feina en la seva especialitat de cardiologia i també tenia intencions d’emigrar per seguir formant-se. No podia, per tant, comptar massa amb ells per refer una nova xarxa de relacions socials i m’havia d’espavilar tot sol.
El cert és que em trobava una mica aïllat. Mai no he estat una persona extravertida, el meu perfil més aviat era el d’un tímid a qui li costa d’establir noves relacions.
Ja feia uns quants dies que a la televisió anunciaven un programa-concurs que, segons deien, havia de començar a la primeria de gener de l’any següent, i que no s’assemblaria pas als de preguntes i respostes que es feien fins aquell moment. La veritat és que no hi havia parat gaire atenció.
Aquell dia, mentre mirava la tele després de sopar, va aparèixer a la pantalla en blanc i negre del televisor dels meus pares en Joaquín Prat, un locutor de ràdio molt conegut que tenia un programa a Radio Madrid de la Cadena SER i que, pel que semblava, seria qui hauria de conduir el programa.
Segons que va explicar, el concurs en qüestió duria com a nom Un millón para el mejor, i el seu objectiu era trobar persones que estiguessin preparades per viure l’últim terç del segle xx. Era la seva manera de dir-ho. En definitiva, buscaven una mena d’homes i dones del Renaixement, que no fossin erudits en res però als quals una formació prou diversa els permetés de moure’s còmodament enmig de les complexitats que, com en aquell moment s’ensumava, aniria assumint la societat en un futur no gaire llunyà.
Em va semblar que la mena de persona que definien s’assemblava molt al que sempre havia considerat que era el meu perfil: el d’un tastaolletes, amb molta curiositat per tot, però sense gaire temps, ni ganes, per aprofundir en gairebé res, i vaig pensar que estaria bé que m’hi presentés.
Al cap i a la fi, durant els últims anys de la carrera de Físiques, el meu cosí Delfín, que es deia com el meu pare i el meu avi i un germà de la meva avia, i jo havíem esdevingut uns especialistes del concurs Lo toma o lo deja de Radio Barcelona, al qual feia referencia en Serrat a la seva cançó Temps era temps, i al que anàvem gairebé cada dimarts i, algun cop, hi havíem aconseguit alguns calerons en la prova especial; fins i tot, en una ocasió, vaig arribar a la setena pregunta, l’última, però ho vaig perdre tot en no saber que l’assassí del rei Enric III de França es deia Jacques Clément. No seria, doncs, aquesta, si em convocaven, la primera vegada que prendria part en un concurs de cara al públic.
Vaig comentar-ho als meus pares dient-los que participar-hi podria ser una forma divertida d’ocupar el meu temps lliure. D’entrada, em va semblar que no els va fer gaire gràcia, ja que el meu pare tenia un càrrec d’alta representativitat en un important banc català, però no va tenir arguments per desaconsellar-m’ho, ja que ell, de jove, havia estat un esperit inquiet que, entre altres coses, havia destacat com a atleta —va ser preseleccionat per als Jocs Olímpics d’Amsterdam— i com a futbolista. De fet, una lesió al genoll, que va patir jugant al futbol, li va impedir de participar als Jocs. Eren els temps en que, si passava la pilota, calia que no passes el jugador. També havia destacat com a cantant líric semiprofessional i com a actor teatral, i el 1953 havia participat ocasionalment en una pel·lícula dirigida per Joaquín Luis Romero Marchent, que més tard va dirigir la sèrie Curro Jiménez. En definitiva, sempre li havien fet goig aquelles activitats en què calia superar-se i on el seu saber fer es pogués projectar en els altres.
Sempre vaig creure que aquestes activitats el van ajudar en la seva progressió professional. Així doncs, per què no seguir el seu exemple?
Per participar en el concurs, els candidats havien d’escriure a Televisión Española manifestant el seu interès a prendre-hi part, i els responsables de la producció del programa els respondrien enviant-los un qüestionari tipus test que caldria retornar a la televisió un cop emplenat. Vaig saber més tard que el test l’havia preparat el psicòleg Carles Muñoz Espinalt.
Vaig seguir el procediment i, poc temps després, vaig rebre a casa el qüestionari corresponent.
Les preguntes no eren banals i donaven a entendre que pretenien que els concursants s’espavilessin a trobar les respostes, ja que no hauria estat normal que ningú no les sabés de memòria: una era dir la data en què va morir Albert Einstein i les altres versaven sobre assumptes que eren inútils de recordar però resultaven fàcils de trobar. També demanaven de descriure els temes més freqüents dels nostres somnis i, fins i tot —i això em va fer pensar que no es tractava d’una selecció merament cultural— s’havia de dibuixar un arbre i una parella humana. L’arbre era una demostració clara que en Muñoz Espinalt hi havia participat, ja que ell va ser el creador d’aquesta mena de tests.
Vaig cercar les respostes i vaig emplenar el qüestionari. Hi vaig posar les referències dels llocs d’on les havia tret, vaig fer un parell de dibuixets, hi vaig afegir les meves dades personals i ho vaig enviar tot a Televisión Española.
I me’n vaig oblidar.