No existeixen manuals ni fulls d’instruccions que expliquin com s’ha de fer, pas per pas, això que una bona part de la ciutadania a Catalunya volem fer: esdevenir Estat. No és una empresa senzilla, ni tampoc serà un camí ràpid i planer.

Diguem-ho clar. Diguem-nos-ho sense por. Des que l’any 2012 més d’un milió de persones varen sortir al carrer demanant poder ser un Estat (europeu), el flux de gent que no hi veu alternativa no para de créixer. Els fets s’han esdevingut de manera vertiginosa els darrers anys, però posen de manifest que allò que vàrem veure, i viure, l’11S de 2012 no era cap soufflé, en tot cas era un plumcake.

No estem en cap cas en un moment de desencís, ans al contrari”

Sí, ja sé que les darreres enquestes apunten un cert ‘refredament’, però les enquestes indiquen tendències, mirades parcials i circumstancials, no mostren mai realitats absolutes. El fet és, en qualsevol cas, que no conec ningú que hagi arribat a la conclusió que Catalunya ha d’esdevenir un Estat que se n’hagi desdit. Qui ha abandonat l’esperança de trobar un encaix dins l’Estat espanyol, ja sigui convertint aquest en un marc federal o confederal, difícilment pot trobar motius per recuperar-la.

Els darrers fets i declaracions, tant del govern espanyol com de les principals candidatures opositores o aspirants, han estat clares i diàfanes: no hi ha marge. L’administrador de finques ho ha repetit fins a la sacietat: com a molt podeu decidir el color de les habitacions, i encara gràcies.

La meva interpretació de tot plegat, per tant, és que no estem en cap cas en un moment de desencís, ans al contrari. Hem assolit ja fa temps velocitat de creuer i ara toca fer feina de màquines i estibar tot esperant que arribin les tempestats (que arribaran), per les quals ens convé estar preparats. Els eleccions municipals seran sens dubte un primer indicador de com anem.

Ens convé ser conscients que sí, que es pot guanyar, però en cap cas podem afirmar que això estigui guanyat”

Els ajuntaments són els responsables de la gestió més immediata i quotidiana de les necessitats i inquietuds de la gent. Són el primer graó en l’escala administrativa, la porta de les demandes, el telèfon de les queixes. Un Estat nou, modern, del segle XXI, que neixi amb voluntat de superar els problemes estructurals que pateixen els actuals Estats (alguns d’ells amb hàbits i dinàmiques més pròpies del XIX o del XX que dels temps moderns), ha de tenir la mirada fixa en les necessitats de l’àmbit local.

És aquí on més i millor es pot copsar la importància del moment que vivim. El 25M ja no parlarem d’enquestes, sinó de resultats quantificables. Serà llavors quan sabrem si estem a punt, de debò, pel 27S. Ens hi juguem molt, perquè, i amb això acabo, ens convé ser conscients que sí, que es pot guanyar, però en cap cas podem afirmar que això estigui guanyat. De feina per fer encara n’hi ha, i molta.