yvonneblanquer

una periodista en la xarxa participa políticament

17 de novembre de 2020
0 comentaris

Txarango i Wittgenstein parlen del sentit de la vida

yvonneblanquer

Sons de Xaloc presenta – Si Wittgenstein encara vivira, podria arribar a entendre’s parlant amb Txarango sobre la vida? A finals del 2019, el grup de música català anunciava que es retirava. El darrer mes va traure, a tall d’acomiadament, el disc De vent i ales, tot ple de reflexions sobre l’experiència dels seus últims deu anys viatjant, fent música i aprenent de tot el món. Què té en comú Wittgenstein, un senyor de principis del segle XX, que concebia la música i el sentit de l’existència de manera radicalment realista, racional, clàssica i romàntica, amb Txarango? No tenim un tractat filosòfic del grup de música català, així que prendrem com a referència el que se’n diu en el seu documental i les lletres de les cançons de De vent i ales. Més enllà de la concepció formal de la música, quines maneres de veure la realitat tenen Wittgenstein i Txarango a través de la cultura? El primer diàleg entre aquests dos amants de la música manifesta dues dimensions del sentit de la vida.

D’una banda, Wittgenstein no classificaria com a “música” la majoria de les creacions contemporànies. Dos extrems de la música imprevisible serien el dodecafonisme i l’atonalisme, perquè no estan formats per estructures lògiques, racionals: no segueixen les pautes clàssiques de l’harmonia i la tonalitat, sinó que donen salts hiperbòlics, sorpreses, etc. Tenen contradiccions. Certament, no és fàcil assumir aquest tipus de música amb la concepció que en tenim, d’aquesta, hui dia, però això no vol dir que no es puga definir com a música o que algú no perceba sensacions i trobe un sentit a l’experiència de la realitat i d’aquesta música a través d’ella.

Com deia en la seua introducció, el filòsof té una concepció essencialista i realista de la realitat. Per a Wittgenstein, tota la música que no té un sentit lògic no és música, està desorientada i és decadent. Per exemple, li llevava valor a la música de Mahler, novedosa pel seu temps, perquè no li trobava el sentit. Actualment, tampoc li’l trobaria a la música dels valencians reconeguts Francisco Coll i Carles Santos que, tot i que la seua música no està acceptada en massa, sí que provoca sensacions a molta gent. Al cap i a la fi, Wittgenstein només intentava retenir el concepte de música des de la seua lògica clàssica, sota la qual només respectava i admirava els grans compositors romàntics. De vegades, l’acadèmic ens recorda eixa persona que diu que una perspectiva és de sentit comú, com si el sentit comú fora el mateix per a tot el món, com si no fora una mescla dels constructes únics que té cadascú.

D’una altra banda, Wittgenstein va fer una filosofia amb aquest punt de vista que negava altres maneres de percebre la música, mitjançant l’establiment d’un seguit de pautes per a identificar el que és música i el que no. Eixes pautes són: 1. Música = llenguatge: la música és un llenguatge amb un sentit perceptible de manera lògica i, per tant, es pot arribar a comprendre. Pensava que els límits del llenguatge de cadascú eren els límits del seu món. 2. Comprensió = lògica = sentit: per a Wittgenstein, la successió de sons sense sentit lògic no és música. Allò que és música s’autodefineix, s’autocompleta, té un sentit per si mateix. És a dir, la música és música i punt, independentment de si la percebem o de com la percebem. Ja té un sentit per si mateixa.

No obstant això, la perspectiva de Wittgenstein sobre la música i el sentit de l’existència només n’és una entre tantes altres (la realista, amb les particularitats de la seua filosofia). Què en pensa un realista, de la realitat? Doncs, pensa que la realitat s’autoidentifica, s’autocompleta, té un significat unívoc, existeix per si mateixa: que un plat és un plat, que quelcom és com és, que la realitat no depén de si la percebem o de com la percebem. El plat està ahí fora, al món, i està esperant ser conegut per les persones. En canvi, què en pensa un irrealista, de la realitat? Pensa que no existeix. Un irrealista nega la realitat. No pensa que cada persona l’observa d’una manera diferent, sinó que directament la nega. Creu que pot donar-se explicacions i fer prediccions cada vegada més correctes o acceptables utilitzant la creació i la imaginació. Altrament, què en pensa un realista antirrealista? Que la realitat existeix i és com és (s’autoidentifica: un arbre existeix perquè els arbres definits existeixen), però que no la percebem tal com és, sinó tal com som nosaltres. Totes les propostes poden contraargumentar-se en algun punt. Tanmateix, i parafrasejant a l’Antoni Defez i Martín a Realisme i Nació: un assaig de filosofia impura (2009), les paradoxes de la filosofia i de la realitat no tenen per què ser un problema. Els intercanvis de perspectives solen aportar moments i enunciats interessants.

Bé. Recapitulem i seguim. N’hi ha tres maneres, de conéixer la realitat: des del realisme, des de l’irrealisme i des del realisme antirrealista. Cap d’aquestes permet estar al 100% segur dels sentiments, els pensaments i les realitats d’altres persones. En definitiva, no podem conéixer directament les persones ni l’entorn. Mai tindrem contacte directe al 100% amb el que hi ha al món, perquè totes les vies que tenim de conéixer-ho naixen sempre del subjecte. Ara bé, tindria sentit teoritzar un món que no podem conéixer mai directament, del que mai en podrem estar segurs? I com destriaríem quina teoria sobre com és el món de què parlem és vertadera, correcta o acceptable? Arribats a aquest punt, podem entendre que, quan volem una persona, no podem donar-li la certesa absoluta que això és veritat, encara que la intentem convéncer amb paraules o expressar el nostre amor fent coses per ella. Així lamenta Txarango el dilema en Si sabessis: Si sabessis un trosset de com et vull… / Si sentissis un pedaç del que he callat… / Si poguessis veure’ns junts amb els meus ulls…

Fem un repàs: Wittgenstein estava convençut que podia definir la música universalment i que la música i la realitat només es poden comprendre d’una manera realista, lògica, racional, única, tancada, autodefinida, etc. Pel que fa a Txarango, el grup defensa una perspectiva més constructivista. Recordem que hi ha tres maneres de conéixer la realitat: des del realisme, des de l’irrealisme i des del realisme antirrealista. Txarango estaria més a prop d’aquesta última. El realista i l’irrealista tenen en comú que es neguen mútuament i, per tant, ningú dels dos acceptaria la percepció d’una cosa des del punt de vista de l’altre. Ací entraria en joc el realista antirrealista, que defensa l’individu i la seua psicologia, en tant que coneixem el món en funció del que tenim en la ment (el que tenim en la ment: els nostres conceptes, constructes, esquemes personals, etc.).

Quasi tot el nou disc de Txarango és, precisament, un cant a aquest conjunt de perspectives culturals, vitals, en què es converteix la vida compartida des de les diferències i les discrepàncies. El músics originals de Barcelona van arribar a Varanasi (l’Índia) i van veure, casualment, una cerimònia tradicional que casava Shiva, el principal déu hindú, amb Parvati. Llavors, van pensar que és allà on hom comprén la magnitud de la humanitat i van escriure la cançó Les coses senzilles. Des d’aquesta visió, els membres de Txarango creuen que són allò que han aprés i conegut d’altres perspectives diferents a la seua. Per tant, ara veuen la realitat amb nous conceptes que incorporen al seu esguard. No neguen la realitat, sinó que han conegut altres realitats i ara han tornat del viatge vivint o percebent la seua vida amb el seu sistema de coneixement canviat: De Luther King, de Víctor Jara, / portem els somnis del Ché Guevara. / Hem vingut a trencar els marcs. / Tenim les ales de la Rosa Parks (a la deriva).

Sí, poden complementar i ampliar la seua capacitat cognitiva en afegir nous conceptes a les seues ments, però la perspectiva realista antirrealista de Txarango els aboca també a una insatisfacció: no poden estar en contacte, amb tota certesa, amb l’entorn ni amb altres persones. No poden aconseguir comprendre la immensitat de la humanitat i la realitat sense tenir en compte que tothom està limitat pels respectius sistemes de coneixement, les particularitats de cadascú. És a dir, la realitat és com és, però un realista antirrealista dubtaria d’aquesta, perquè potser no tot és el que pareix, potser no percep la realitat tal i com és. Pot ser jo pense que Laura no m’estima, però Laura sí que m’estima.

Reprenent el que s’ha mencionat adés: com que no podem entrar en contacte directe amb l’entorn ni amb les altres persones, estem abocats, també, a creure en altres tipus d’amor on no podem tocar directament, aprehendre, capturar, delimitar, posseir. No vol dir que no s’haja de negociar amb la nostra parella, vol dir que, des d’aquest punt de vista, només es podria negociar i ser conscient que mai ens arribarem a comprendre perfectament, ni a posseir-nos mútuament. Aquesta és la conclusió a què arriba Txarango en la lletra de El combat. Alguns reculls: Només si no toquem de peus a terra. / Només si no ho recolzes tot aquí. / Només si no tens por de ballar amb mi. / Només si no perdem l’ànima lliure. / Només si sabem mantenir el somriure / A punt per tots els monstres que vindran. / Només si no ens venem seguretat. / Només si aquest amor ens fa més grans. I acaba acceptant: I aprendre a estimar / Amb les mans obertes / Per donar i deixar marxar. Una altra cosa no sé, però el que és ben segur és que els músics catalans són coherents amb la pròpia concepció de la realitat.

Una altra evidència és que Txarango percep el valor d’altres perspectives de la realitat en altres cultures i, per tant, pot entaular un diàleg amb aquestes, pot relacionar-se amb el món dels altres. Mons que no pot arribar a conéixer al 100% ni pot arribar a posseir (fer-los completament seus), però als que sí que pot donar un sentit existencial per a emportar-se’n una part a la pròpia vida. Podria dir Wittgenstein el mateix? Em pregunte quantes realitats aspira a compartir el filòsof, quants diàlegs pot arribar a entaular i quantes possibilitats té Wittgenstein d’avançar en el coneixement de la realitat. Espereu… ¿I si un dia evoluciona un concepte i no ens n’adonem, perquè estem tancats dins dels límits que hem posat al nostre llenguatge?

Notes de l’autora
Publicació inspirada en els texts d'Antoni Defez i Martín (València - 1958), 
doctor en filosofia, poeta i assagista valencià d'orientació wittgensteiniana.
Originalment ha sigut una peça publicada en la revista musical valenciana
Sons de Xaloc (22.07.2020) i corregida per Joaquin Cano (Marina Baixa):
graduat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant i especialitzat
en estudis literaris i treball de corpus lingüístics...

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.