El violinista celest

Potser l?originalitat és un concepte amb arrels massa romàntiques per a tenir-lo en compte, però també és cert que de vegades serveix molt bé als nostres propòsits. En un món marcat per la literatura d?aeroport  o de ?misteri? històric, hi ha un aspecte que fa destacar de manera sorprenent alguns llibres actuals: l?especialització en un temps o un espai concrets. Mentre les altres opcions ens venen banalització vestida amb la màscara de la universalitat o de la intriga, la que fixa els seus límits és l?única que acaba aprofundint en allò més connatural a la novel·la, l?estudi de la condició humana.

Hi ha, sense cap mena de dubte, una gran paradoxa en aquest plantejament. Vivim un món en que l?especialització significa aïllament, manca de riquesa, i, no obstant això, ens trobem que les sortides creatives van per un altre camí…

Aquesta reflexió ve a compte de la tercera novel·la de Martí Domínguez, El retorn de Voltaire, que va merèixer el premi Josep Pla del 2007. Domínguez és un escriptor peculiar. Doctor en biologia i professor de periodisme, va triar de bon començament una època històrica, el segle XVIII, és a dir la Il·lustració o l?anomenat Segle de les Llums per situar les seves recerques literàries al voltant de grans personatges de la cultura. Així, des de la seva primera novel·la, Les confidències del comte de Buffon (1997), sobre la figura del naturalista francès Georges-Louis Leclerc, passant per El secret de Goethe (1999), arribem al llibre que tenim a les mans, aquesta reflexió sobre Voltaire que suposa la confirmació natural d?un estil, d?una manera d?enfrontar-se a la ficció -jugant amb la història, la ciència i la filosofia-, que no ha tingut gaire fortuna en la literatura catalana, tret de les novel·les d?Antoni Marí.

El retorn de Voltaire és una aproximació a la figura de l?escriptor i filòsof, però, com ja va fer en altres obres, Domínguez utilitza un episodi concret, la tornada a París en els seus últims anys, per al seu particular discurs sobre el coneixement i les seves conseqüències en l?esperit humà, i també en temes com la dignitat o el triomf. Els resultats són ben lluny de les actuals recreacions històriques de cartró i pedra. L?autor coneix molt bé el terreny que trepitja i els qui s?acostin a la seva novel·la gaudiran d?allò més amb les trobades d?una erudició que il·lumina el text de manera magistral.

Però tot l?anterior no tindria sentit sense la capacitat narrativa, sense l?ofici que en Domínguez ha anat atresorant amb el pas del temps i les novel·les. Amb El retorn de Voltaire la seva obra ha fet un pas de gegant cap a la maduresa narrativa i, si afegim el seu innegable talent per a la interpretació històrica, ens dóna com a conclusió un text que farà gaudir els apassionats pel gènere històric i també els qui cerquen l?entreteniment de base humanista que, al capdavall, és sempre el gènere novel·lístic en les seves millors versions. 

Martí Domínguez, El retorn de Voltaire, Barcelona, Destino, 2007.

(Publicat a Serra d’Or)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!