El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

5 de novembre de 2007
2 comentaris

Una nova lectura de Pedro Páramo.

Si haguéssim d?explicar l?impacte que a les darreries dels 70 va suposar l?arribada del boom hispano-americà, un temps en què alguns velàvem les primeres armes literàries, potser seria útil establir un paral·lelisme amb la sorpresa que en aquest canvi de mil·leni ha portat el redescobriment de la literatura centroeuropea. Hi ha, però, diferències substancials que poden fer llum sobre les causes d?aquell enlluernament. Mentre els autors de l?Est venen carregats de la memòria d?un temps tràgic i esbrinen allò d?humà que pot contenir encara l?ésser quan li han tret tota esperança, fent, al capdavall, un viatge a l?interior de la creativitat, els Cortázar, Borges, Onetti, Carpentier, Sabato, Fuentes, Vargas Llosa o Rulfo ens proposaven un palmell d?opcions tan divers que, per força, estaven cridats a renovar l?escriptura del segle XX i influir de manera significativa en les posteriors.

D?entre aquelles puntes de llança d?un moviment literari que mostrava una pluralitat sense precedents, hi havia autors que perseguien l?essència narrativa, conscients que resumir el món és també una qüestió sotmesa a les regles d?un llenguatge primigeni, capaç de recuperar la substància de les paraules. Dos exemples ens transmeten l?esperit d?aquesta idea. Per un costat, Borges ens feia un retrat de la cultura universal en petites narracions, com fotografies d?un passat condemnat a fondre?s en un futur sense memòria. Per un altre, Rulfo retratava la terra, la nuesa d?un món capaç de contenir conceptes que poques vegades veuríem ja escrits amb una aridesa tan explícita. Rulfo ens portava una idea oblidada del silenci, de la soledat, del misteri de viure….

Sóc conscient que per a descriure ambdues escriptures he fet servir la imatge fotogràfica, i també que només l?escriptor mexicà va assajar aquesta forma artística. La fusió de la narrativa de Juan Rulfo amb les seves imatges del Mèxic dels 50 ens donen una nova perspectiva dels seus contes i de l?única novel·la que va publicar, Pedro Páramo. Si bé l?obra de Borges es pot llegir ara com un monumental anàlisi crític del pensament humà, la de Rulfo se?ns presenta d?una manera molt distinta a la llum de les seves fotografies.

Durant els ja llunyans anys 70 la realitat que se?ns feia present cada dia era d?una aridesa extrema. Marcats per una vida quotidiana molt allunyada dels paràmetres europeus, la primera connexió que vam ser capaços de trobar al nostre imaginari per entendre l?obra del mexicà va ser el nostre paisatge rural, poc donat a la fantasia i més aviat influït per una concepció cristiana del misteri. Serveixi com a il·lustració que en una tertúlia de l?època, i desitjosos d?esbrinar en obres d?un cert aroma rulfià, havien sortit com a referents els llibres de Ramón J. Sender o el cinema de José Antonio Nieves Conde, sobretot aquella potent imatge de la pagesia castellana que ens havia transmès a Surcos.

La Fundació Juan Rulfo, a través de l?editorial RM, ens ofereix ara l?oportunitat de revisar l?obra creativa de Rulfo amb una publicació conjunta de les seves fotografies -en un complet CD- i de la seva novel·la, Pedro Pàramo. Superada aquesta impressió inicial de les imatges de l?autor que enriqueixen la seva literatura en una direcció colorista i barroca tot i el blanc i negre, comprovem que les paraules del seu text de referència romanen com una fita inesborrable de la narrativa contemporània.

Encara sorprèn l?economia de paraules, producte d?un treball de fons que només assagen els grans mestres, la capacitat d?expressió de la mesura justa. Rulfo sembla dir-nos amb el seu joc literari que les coses són com són i, per això mateix, les escriu tal com les sent amb la seva mirada, una contradicció artística de la qual extrau la pregona plasticitat del seu llenguatge. Però Pedro Pàramo és lluny de ser només llenguatge. Hi ha en aquesta novel·la una recerca dels límits, exemplificada en un paisatge eixut i també en uns personatges que ens fan girar la mirada cap al Dant i la seva Divina Comèdia. La mort es confon amb la vida per oferir un dels millors retrats de l?ésser humà que hem rebut d?un segle esplèndid literàriament.

Pedro Pàramo demostra que conceptes com poder, ambició, destí, s?analitzen millor quan es freguen els llindars de la condició humana, quan la nuesa de les paraules deixa veure amb força els significats que el temps ha anat dipositant a sobre. Així, la narrativa de Rulfo suposa, encara avui, una experiència extrema, una aproximació als altres móns que, per molt que ens entestem a ignorar també conviuen amb nosaltres. Hi ha poques novel·les més modernes que aquesta obra mestra de l?escriptor mexicà, una lectura del nostre temps que satisfarà els esperits més exigents.

_______________________________________

Juan Rulfo, Pedro Páramo, Barcelona,

RM Verlag, 2005, 132 p.

(Text definitiu de la Fundación Juan Rulfo)

_______________________________________

(Publicat a l?Avui)

  1. trobo encertada l’observació sobre la comprensió del paisatge de Rulfo a partir de paisatges més propers (o de referents coneguts com Sénder o Nieves Conde); jo, per exemple, la concreció imaginativa del paisatge de Pedro Páramo la vaig fer més o menys per una mena d’analogia amb els voltants del meu poble natal, cosa que al final va esdevenir, també, una manera de conèixer el meu poble natal (de desautomatitzar la meua mirada sobre ell, per dir-ho així). sense oblidar, naturalment, que del que parla Rulfo és de Mèxic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!