El violinista celest

A causa d?una recerca d?originalitat falsa o malentesa, no és freqüent que els escriptors transformin en evidència deutes flagrants amb els textos que els han precedit. Potser perquè de vegades s?oblida que l?originalitat emana del propi procés artístic, sempre que aquest sigui autèntic, sempre que sigui capaç de desenvolupar les raons profundes de l?escriptura. Són pocs els qui, sense sentir-se aclaparats pel pes de la culpa, adrecen les seves intencions a burxar o completar troballes anteriors, estètiques o argumentals, vull dir sense amagar-ne la procedència, tot i ser hereus d?una tradició que no hauria de caure en l?oblit premeditat. Però en són menys encara els qui la prenen com a estendard camí d?una nova lectura, enriquidora, capaç de proporcionar al lector una interpretació actual.

Aquest sentit és el que Eduardo Berti (Buenos Aires, 1964) ha volgut atorgar a la reescriptura, des de l?altra banda del mirall, del conte ?eWakefield?, de Nathaniel Hawthorne (1804-1864). L?autor nord-americà, autor, entre d?altres, de novel·les com La lletra escarlata o La casa de les set teulades, va conrear també el conte, i algunes de les seves narracions curtes, com ara ?eWakefield?, van merèixer l?atenció de Borges: ?eWakefield prefigura a Franz Kafka, pero este modifica y afina la lectura de ?eWakefield?. La deuda es mútua. Un gran escriptor crea a sus precursores. Los crea y de algún modo los justifica.? (Otras inquisiciones)…

L?opinió de Borges serveix com a excel·lent preàmbul al comentari de La mujer de Wakefield, de Berti. Al conte d?en Hawthorne, Wakefield és un home silenciós propens a la neurosi que un bon dia decideix marxar de casa seva en un suposat viatge de negocis. Si més no, és el que diu a la seva dona. El seu destí, però, és instal·lar-se en una casa propera, amb una ridícula perruca pèl-roja, i no tornar al costat de la seva dona fins vint anys més tard, ja moribund. La intenció de tan singular comportament és inquietar la seva parella, una exemplar i submisa dona victoriana. Berti parteix d?aquest relat per a, des de l?altra banda del mirall, és a dir, des de la perspectiva de la dona de Wakefield, donar dimensió a un argument del que el propi Hawthorne lamentava l?escassesa del seu desenvolupament: ?eTant de bo hagués d?escriure un llibre enlloc d?una narració d?una dotzena de pàgines.?, ens diu al mateix relat. I Berti pren aquest lament com un suggeridor punt de partença, es planteja com viu la dona de Wakefield aquesta desaparició, aparentment incomprensible, i se centra en les seves sensacions i anhels marcats per la perplexitat que li produeix l?absència. Podem dir que l?argentí cerca el revés de la trama, però la dimensió d?una novel·la no és pas la d?un relat, i aquest és un dels grans encerts de Berti: assolir un entorn creïble. Així, la creació de nous personatges, la importància del marc històric ?la industrialització, els ?eludditas?, obrers destructors de màquines-, la recerca d?un to narratiu clàssic i modern alhora. El que ens importa és la mirada de la dona en un moment històric, la segona meitat del segle XIX, que aspectes de la vida en comú tan quotidians i evidents, des del nostre punt de vista modern, com els negocis dels marits podien ser un autèntic misteri.

Però l?encert d?Eduardo Berti, autor fins ara d?una única novel·la, Agua (Tusquets Ed. Argentina, 1997), i d?un llibre de relats, Los pájaros (1994), va més enllà si considerem que preserva un dels trets més significatius del conte de Hawthorne, el més fosc i atractiu de la trama, el que li atorga la categoria d?enigma vital. Berti no intenta explicar els motius de Wakefield. Què és més tràgic: la tornada del marit o la seva absència? La manca de sentit que envolta aquesta absència funciona com una clau oculta que engrandeix el relat. Fins i tot, introdueix nous elements al misteri: el lector pot pensar de manera transitòria que aquest personatge és un dels ?eludditas?, potser el cap del moviment, idea que va esvaint-se a mesura que transcorre la novel·la. Aquest joc d?identitats, aquest conflicte humà, és portat fins al final per l?escriptor argentí, que conclou la narració amb unes paraules que haurien agradat Borges: ?esi toda historia todavía está por escribirse, la que acaba de ocupar este libro muy pronto ha de tornarse ?si no ha ocurrido ya- en una historia dos veces contada.? Les quals no fan sinó confirmar l?esplèndida relectura/reescriptura de Berti, fent-hi al·lusió al títol del llibre de relats d?en Hawthorne on va incloure ?eWakefield?: Twice Told Tales (1837)

En un article publicat al diari Clarín de Buenos Aires, ?eCrónica de una mujer sola? (www.clarin.com.ar/suplementos/cultura/99-06-27/index.html), Berti ens explica extensament la gestació de La mujer de Wakefield, un gest admirable que els escriptors d?altres latituds haurien de copiar. Qui vulgui aprofundir en la lectura de la novel·la hi trobarà opinions tan suggeridores com aquesta: ?eEn la minuciosa biografía que publicó sobre l?autor de ?eWakefield?, Henry James cuenta que murió mientras dormía, a los 60 años. Doy por seguro que Borges sabía esto cuando escribió que, muerto Hawthorne, todos los escritores heredaron su tarea de soñar.?

Però aquests només poden ser plaers a posteriori, el més urgent ara passa per la lectura de l?esplèndida novel·la La mujer de Wakefield, d?Eduardo Berti, i desitjar que la seva inspiració continuï aplegant amb el mateix encert tradició i modernitat.

(Text publicat al diari "Avui")

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!