El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

22 de febrer de 2010
4 comentaris

Una excel·lent entrevista del Toni Orensanz a La Vanguardia sobre “El somni de Tàrraco”.

 

ENTREVISTA
AMB XULIO RICARDO TRIGO, ESCRIPTOR


“En
les novel·les hauria d’existir el pecat d’avorriment”



El lector exigeix una gran fidelitat a les novel·les històriques?

Sí, molta … Però jo sempre els dic el mateix: la Història també és
interpretativa, no és cap Ciència exacta. Sobretot la Història antiga que, a
partir d’unes poques restes i de quatre pedres, ha d’intentar explicar un
moment determinat molt remot.

Això  deixa molts interrogants i buits…

No tan sols això… Per donar una visió de conjunt d’un moment de la Història
antiga, a la força has d’interpretar. O dit d’una altra manera, a la força has
d’imaginar.

Cosa que no és fàcil?

No és gens fàcil interpretar el passat. Com tampoc ho és fer-se una idea de
com és una ciutat antiga si ets un turista. En una ciutat medieval, tu veus
molts elements que són fàcilment interpretables: castells, muralles, carrers…
Però, per exemple, a Tarragona tu no veus l’estructura de la ciutat romana. Te
l’has d’imaginar!

Perquè  la tens davalls dels peus?

Exactament. Quan tu entens realment com era la Tàrraco romana és quan
entres, per exemple, a les cases de la plaça de la Font i comproves que hi ha
les restes de les voltes del circ allà, dins i davall de les cases.

Han imaginat molt els historiadors?

Antigament, fabulaven molt. Hi ha historiadors medievals que salta a la
vista que el 70% del que expliquen és inventat. Però hi ha relats
d’aquests que, a mi, em semblen meravellosos perquè, de fet, són com novel·les
fantàstiques.

Hi ha novel·les on aprens tant del passat com dels llibres d’Història.

Sí, és clar. Si partim del supòsit que la Història ens interessa a
tots o que, com a mínim, ens hauria d’interessar a tots, les novel·les
històriques són difusores de coneixements d’Història. Però el que jo demano com
a novel·lista és que aquesta funció sigui del tot secundària. Perquè, per
davant de tot, una novel·la ha d’entretenir. En les novel·les hauria d’existir
el pecat d’avorriment.

Què  sabem de l’estada de l’emperador Octavi August a Tàrraco?

Poca cosa, la veritat. Sabem que es queda a Tarragona per una casualitat:
perquè  es posa malalt quan va a  lluitar contra els pobles del nord
d’Ibèria, li agrada el lloc i torna a instal·lar-s’hi. I s’hi està tres anys:
l’Emperador!!

Com s’explica que s’hagi novel·lat poc sobre la Tàrraco romana?

Suposo que per molts factors. D’entrada, penso que la Història, en aquest
país, se’ns ha explicat molt malament. El franquisme ens va transmetre el
passat d’una manera ben peculiar. Per exemple, ens va parlar molt de Mèrida, i
hi va abocar recursos, i de Tàrraco gairebé no se’n parlava. Però Tàrraco va
arribar a ser la capital del món…

Capital del món?

Sí, capital del món conegut… Perquè en aquella època passava com amb alguns
Papes a l’Edat mitjana, que el lloc on s’instal·laven els emperadors era
considerat la capital del món. I Tàrraco ho va ser durant aquells tres anys
d’Octavi August.

Els americans n’haguessin fet una infinitat de pel·lícules…

Sí, perquè  són uns grans creadors de mites i d’imaginaris populars…
Però aquest país nostre és de mirar enfora: ens emmirallem amb les històries i
els escriptors i estrangers, i no donem importància a la creació de casa. Gens.
Només ho valorem si fora ens aplaudeixen.

Som un país acomplexat?

Potser sí. El que jo veig és que aquest país s’ha de treballar més el seu
propi imaginari. Hi ha aspectes de Catalunya que s’han venut molt bé a
l’estranger, però hi ha aspectes com el passat del país que es podrien
treballar millor.

Potser no som prou conscients de com el passat condiciona el present?

Cada cop en som menys conscients. Hi ha gent a qui no importa ni l’any
passat. Es veu el passat com una terra estranya i, fins i tot, inexistent.

Com si no hi hagués existit res abans?

Tot porta una mica cap aquí. Si mires les notícies de la televisió, per
exemple, sembla que la Història de qualsevol cosa hagi començat avui mateix. No
es contextualitza, no hi ha antecedents. I encara sort del cinema!

El cinema?

Sí, perquè  gràcies a les recreacions del cinema tenim una certa
consciència del passat, se’ns presenta a la nostra vida quotidiana, ni que
sigui a través del sedàs de Hollywood.  
 

Toni Orensanz

(La Vanguardia,  Divendres 19 de febrer 2010)

Fotografia: Xavi Jurio.

També podeu llegir l’entrevista en
PDF…

Respon a SM Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!