El violinista celest

L’allau de novel·les que ens arriben del fred i la qualitat dels autors que
abanderen aquesta literatura nòrdica, un fet que ens ha ajudat a recuperar la
idea d’estructura literària en la novel·la negra, ens podria fer oblidar altres
excel·lents novel·listes que ens ofereix la literatura contemporània. I, fer-ho
així, seria una greu errada. De tots els noms que sens dubte destaquen dins el
panorama actual, una de les més grans és, segons la meva manera de veure-ho, la
francesa Fred Vargas. Ja està bé que sigui així, perquè ella és hereva
d’una altra tradició, més propera a l’anarquisme, com per exemple del corrent
lliure del pensament que té com abanderat aquell grandíssim escriptor que es
deia Georges Simenon.  

Fred Vargas, de vegades com molts dels escriptors que ens enlluernen, és un cas
bastant particular. Situada una mica als marges de la vida literària oficial,
llicenciada en Història i Arqueologia, les seves novel·les tenen molt
d’artefacte construït amb idees, personatges d’una profunditat poc habitual en
el gènere i, sobretot, una certa originalitat marca de la casa que ens fa
reconèixer de seguida la seva ploma. Després de deu obres, ha sabut anar més
enllà en les seves propostes sense cap gir imprevist, s’ha mantingut fidel a un
estil que no sempre esdevé meridià, però que aconsegueix embolcallar-nos en els
seus mons una mica irònics, foscos, malgrat que traspuïn modernitat. El seu
detectiu Adamsberg continua subjugant-nos, i aquesta també és una sensació
creixent. Sembla que el pas dels anys, lluny d’esgotar la seva escriptura, li
atorga una pàtina de saviesa capaç d’enfrontar les contradiccions del present.
Però una de les sorpreses més notables d’aquest llibre és la manera de resoldre
el singular problema en que es fica l’autora. La barreja del gènere negre amb
el mite dels vampirs, en els temps que corren d’exaltació dels vampirs
juvenils, suposa una dificultat afegida al seu estil, sempre una mica proper
als marges de la fantasia, amb humor i molta perícia. Un lloc incert ens
sorprèn assolint els seus objectius. La vessant vampírica de la novel·la queda
impregnada d’un cert onirisme d’edats antigues. No sols ens convenç del tot
sinó que també supera les seves novel·les anteriors amb una nota altíssima.

Les claus que ens condueixen a aquesta afirmació prenen força quan
pensen en les virtuts del principal personatge de les novel·les de Fred Vargas.
L’excel·lent comissari Adamsberg, qui sap mostrar-se tendre i difícil,
implacable i vulnerable, complex i meridià a la vegada. Una gran creació sens
dubte, però acompanyada per secundaris que podrien ser els protagonistes
destacats de qualsevol sèrie: Vayrenc, Danglard, Retancourt…

I són els notabilíssims secundaris els que fan de la novel·la un autèntic
festí per als lectors, que trobaran el seu favorit i podran gaudir dels
seus matisos. Però també hem de parlar d’altres aspectes. La Vargas
no escriu novel·les fàcils. El seu llenguatge ens obliga a romandre ben atents
als plecs que van sorgint, l’estructura no anima a despistar-se, i, malgrat
tot, el plaer arriba a cims poc transitats. Un lloc incert ens fa
endinsar-nos en una història de gran complexitat, sense que en cap moment fem
un gest de rebuig. Però sens dubte no hauria estat possible gaudir d’aquesta
novel·la si la traducció d’Anna Torcal i Salvador Company no ratllés
l’excel·lència.  

X. R.
Trigo

Fred Vargas, Un lloc incert, Barcelona, Amsterdam, 2009, 326
p. 

(Publicat
al Serra d’Or)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!