El violinista celest

La
novel·la negra actual viu des de la sortida a la llum de la trilogia d’Stieg
Larsson una petita dictadura dels llibres que venen del nord d’Europa. No ho
podem considerar dolent perquè la qualitat dels autors és manifesta i ja n’hem
parlat –i seguirem parlant- en aquest bloc. Indridason, Nesbö, Sjöwall i
Wahlöö… Tots ells demostren a cada novel·la que, en aquesta ocasió, la
tendència de moda és una font inesgotable de plaers per als lectors i lectores
d’aquest gènere, un dels que millor saben retratar la societat d’ara mateix.

Però
oblidar altres excel·lents novel·listes de les que ens ofereix la literatura
contemporània seria una greu errada. I una de les més grans és, segons la meva
manera de veure-ho, la francesa Fred Vargas. 

Amb
una abundant bibliografia al darrere, la Vargas sembla accentuar a cada
novel·la la seva capacitat per enlluernar-nos. Després de deu obres dedicades
al gènere, ha sabut anar més enllà en les seves propostes sense cap gir
imprevist. El seu detectiu Adamsberg continua subjugant-nos, més fins i tot que
a les primeres de la sèrie.

Així,
tot i que la penúltima de les seves novel·les, La tercera verge, em va costar de llegir perquè la trobava una mica
lenta, en aquesta darrera, Un lloc incert,
m’he de treure el barret…

(Podeu llegir
més…)

Penseu
que resistiria una novel·la actual la barreja del gènere negre amb el mite dels
vampirs? Doncs amb Un lloc incert la
Vargas no sols assoleix els seus objectius sinó que també supera les seves
novel·les anteriors amb una nota altíssima. Les claus venen sobretot donades
per un protagonista excel·lent, el comissari Adamsberg un altre cop, qui sap
mostrar-se tendre i difícil, implacable i vulnerable, complex i meridià a la
vegada. Una gran creació sens dubte, però acompanyada per secundaris que
podrien ser els protagonistes destacats de qualsevol sèrie: Vayrenc, Danglard,
Retancourt…

Els
notabilíssims secundaris converteixen la novel·la en un autèntic festí per als
lectors, que sens dubte trobaran el seu favorit i podran gaudir dels seus matisos.
Però també hem de parlar d’altres aspectes. La Vargas no escriu novel·les
fàcils. El seu llenguatge ens obliga a romandre ben atents als plecs que van
sorgint, l’estructura no anima a despistar-se, i, malgrat tot, el plaer arriba
a cims poc transitats. Un lloc incert
ens fa endinsar-nos en una història de gran complexitat, sense que en cap
moment fem un gest de rebuig. Però sens dubte no hauria estat possible gaudir
d’aquesta novel·la si la traducció d’Anna Torcal i Salvador Company no ratllés
l’excel·lència.

No
parlaré, però, del final. Escric aquest comentari a rajaploma, trenta pàgines
abans d’acabar la novel·la. Saben per què? Un
lloc incert s’acaba i jo no vull, em resisteixo a perdre de vista
l’Adamsberg i el seu equip. Potser intenti oblidar-me avui, començar una altra
novel·la, deixar el final que tanta curiositat em desperta per al final.

Sí,
digueu-me masoquista, però el lector també ha de trobar les seves estratègies.

X. R. Trigo

_________________________

Fred
Vargas, Un lloc incert, Barcelona, Amsterdam, 2010, 326 p. (Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!