El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

20 d'octubre de 2006
6 comentaris

Sobre literatura sudamericana i les influències.

Al llarg d?aquesta setmana han tingut lloc a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona les jornades ?El nuevo canon hispanoamericano?, organitzades pel Circulo Lateral. Convidat a una de les taules rodones, vaig redactar aquesta intervenció que publico ara a ?El violinista celest?, per si algú està interessat en la literatura d?aquelles latituds i la seva influència entre nosaltres.

Si no m?enganyo, va ser fa més de trenta anys quan un professor de segon de BUP, a qui havíem posat de malnom ?l?aixeta? pel seu nas excessiu, em va donar a llegir Sobre héroes y tumbas, d?Ernesto Sabato. Aquell professor em va fer un favor, jo diria que excessiu: mai més em vaig poder allunyar de la literatura que Sabato representava. Jo, aleshores, ja havia tingut contactes amb la literatura sud-americana a través de les meves lectures de Vargas Llosa, qui meravellava per la seva ambició a l?hora d?estructurar novel·les com Conversación en la catedral o La ciudad y los perros. Però si Vargas Llosa, Onetti, Cortázar o Fuentes, i em deixo uns quants, ens feien entendre que la literatura podia anar molt més enllà del cigró o la cantera, va ser Borges qui, com gran ?memorioso? del boom ens posaria sobre el paper moltes pistes per accedir a altres autors. Alguns dels noms clau que desvelava l?obra de Borges no havien entrat en el panorama internacional amb la força dels escriptors del boom i, de vegades, ens feia l?efecte que se?ls inventava, tal i com va passar amb l?aleshores introbable Macedonio Fernández.

La literatura de Macedonio va tenir un impacte brutal en el lector que jo era al voltant dels vint anys, i només la petita mostra que ens havia ofert l?editorial Tusquets a la impagable col·lecció ?Cuadernos ínfimos?, aquell Manera de una psique sin cuerpo, una mínima antologia de la seva vasta obra, en va servir per adonar-me de la seva magnitud. Per aquells anys, internet era una mena de joc de guerra i, com ja sabeu, aconseguir un llibre publicat fora de l?Estat Espanyol era tota una aventura.

Però Macedonio va ser la raó per estimar més Onetti, Cortázar o el propi Borges…

Vaig començar després d?aquesta lectura la persecució dels seus llibres, difícils després que alguns dels seus volums de l?Obra Completa, de la mítica, per nosaltres, editorial Corregidor fossin destruïts, segons deien, durant els compassos inicials de la dictadura argentina. Però el virus ja s?havia apoderat del meu ésser lector.

Un parell d?anys més tard, en un viatge de circumstàncies a Madrid, vaig tenir ocasió d?adquirir dos volums de la seva obra a la llibreria Argentina ?una dada que serveix per entendre quant tenien d?específiques aquelles recerques-. Doncs a partir de la Correspondència i el Museo de la novela de la eterna, Macedonio va ser la punta de llança del meu interès per altres autors que no havien entrat en el joc comercial del boom. Recordaré només dos d?ells, l?imprescindible Julio Ramón Ribeiro i la passió i la recerca de llenguatge que contenien les obres de José María Árguedas.

Bé, ja haureu endevinat pel to d?aquesta intervenció que Ricardo Píglia em té força convençut quan diu que la crítica literària és una de les formes de l?autobiografia. El que vull deixar reflectit amb aquesta petita recerca en el propi passat són les dificultats que teníem aleshores per trobar obres d?autors sud-americans que no pertanyien al boom, un fet fonamental a l?hora de parlar de la influència que els escriptors d?aquell continent van tenir en la literatura catalana. Sovint, durant les meves converses amb amics i col·legues al voltant d?aquest tema me n?adono que pocs lectors van fer l?enorme esforç d?anar a la recerca d?altres veus menys comercials o publicitades.

Si faig una ullada lateral a les influències de la literatura sud-americana en els autors que tinc més a l?abast, podria parlar d?escassa repercussió, tret de casos aïllats que, per la seva naturalesa, ja parlen de les dificultats de recepció. Bona part de les evidències tenen a veure amb autors del boom, com ara l?estima de Jesús Moncada cap a les obres de García Márquez, tant que s?ha arribat a dir que el seu Camí de sirga és una mena de Cien años de soledad de l?Ebre. Hi podem trobar alguns trets de l?esperit del boom en l?actitud ambiciosa i totalitzadora de Jaume Cabré, sobretot a Les veus del Pamano, i és indubtable la repercussió de l?obra borgiana en poetes com Feliu Formosa, que també és un lector fidel de la poesia macedoniana.

En autors més joves hi ha la petjada evident de Juan Carlos Onetti i, per la seva biografia, dels escriptors brasilers, en les novel·les de Jaume Benavente. Per l?entitat dels personatges, amb unes vides intenses i una mica turmentades, sobretot a la seva novel·la Nocturn de Portbou. També trobem un autor que ha begut d?escriptors transcendentals, amb preferència pels argentins, com és Antoni Martí, qui al seu llibre L?erosió fa un complet recorregut per les ciutats de Buenos Aires i Rosario, de la mà de Macedonio Fernández, però també d?Onetti o de Borges. L?erosió, llibre miscel·lànic que hauria agradat a Julio Cortázar, és una feliç combinació entre dietari, llibre de viatges i novel·la.

Aquests són els casos més flagrants que se m?acudeixen a rajaploma, però hi ha certes consideracions encara que vull fer per trobar-les necessàries. La primera és l?escàs impacte d?una obra tan immensa com la de Roberto Bolaño, autor que va tenir vàries virtuts. D?entrada va renovar el nostre interès per les lletres sud-americanes, i ens va fer girar la mirada cap a les veus més noves. S?ha parlat molt poc a Catalunya de la seva obra crítica i assagista, que considero esplèndida, o de la seva poesia trencadora, irreverent, i, potser per això mateix fonamental. D?altra banda, la seva qualitat, la qualitat de Bolaño, va posar en evidència la tasca de molts editors que havien decretat el desert després del boom. Allò cert és que Bolaño va obrir moltes portes sense que, ara per ara, siguem capaços de determinar la seva influència en la literatura catalana actual.

També voldria remarcar, com a segon punt a debatre, i a conseqüència en bona part de l?èxit internacional de Bolaño, l?extensa difusió de l?obra dels escriptors sud-americans en l?actualitat, dels quals hi ha moltes veus que criden l?atenció, Benavides, Arriaga, Fresán, Rocangliolo, Villoro, i que sens dubte deixaran una petjada notable en els escriptors que ara comencen; bé, si més no en els escriptors que comencin i que pensin que la lectura dels altres pot enriquir la seva obra.

El futur, malgrat tot, malgrat les declaracions d?un directiu de Google explicant que la compra de la pàgina de vídeos Youtube té una raó molt lògica: com és el fi de la paraula en internet i el pròxim regnat de la imatge; el futur, deia, de les relacions entre la literatura sud-americana i la catalana, si més no en el terreny de la recepció, sembla molt més interessant i divers del panorama d?absències que se?m va presentar en la meva joventut.

(Fotografia: El Museo de la novela de la eterna en la mítica edició de Corregidor.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!